Al recer de la memòria

El que escrivim es nodreix del que ens conforma, la memòria personal, on ressona la memòria col·lectiva. Sebastià Alzamora és un dels nostres grans escriptors i excel·leix com a poeta, novel·lista i columnista a la premsa. El president del Parlament Balear, Gabriel Le Senne, de Vox, ha contribuït a contracor amb el seu gest d’estripar les fotografies d’Aurora Picornell i dues activistes més torturades i assassinades a Mallorca durant la Guerra Civil, a difondre la repressió amb violència i acarnissament que van patir moltes persones compromeses amb els ideals republicans. Ara Alzamora ens ofereix a Sala Augusta seguit de Llengua materna un llibre que respira alhora denúncia i tendresa. El volum té dues parts, ben diferenciades, que tenen, però, en comú el rastre de la memòria. La primera, Sala Augusta, és un esfereïdor poema en quatre moviments, que pren el títol d’un antic magatzem de fusta, convertit en presó durant la Guerra Civil i que acabarà convertint-se, ja a la postguerra, en un cinema. Al llarg del text s’esmenten víctimes concretes: “No us oblideu d’en Julià Fullana/ que fou llançat viu dins el pou de s’Àguila”. S’hi refereix així: “Mataven per la pàtria”. Ho feien com feres cruels, amb fúria, robant, violant. Les guerres desencadenen comportaments on l’empatia, la comió, la tendresa s’inhibeixen en benefici de la brutalitat, de gaudir malaltissament amb el dolor de l’altre. La primera part del volum es tanca així: “Ningú sap on comença i on s’acaba un arbre. /No us oblideu dels estornells/ una tempesta d’ales/ en què molts són un/ i un és fet de milers.” La consciència d’humanitat davant de la barbàrie ens incumbeix. No ens podem desentendre del mal infligit a altres des de la ira i la ignorància. El contrapunt de la duresa aspra de Sala Augusta és la bellíssima evocació de la mare morta a Llengua materna, amb versos d’un lirisme profund i essencial. Records de la mare que cosia sabates al seu poble de Mallorca, que són espurnes precises de l’emoció més autèntica: “Mumare em va ensenyar a veure els àngels,/ tot i que, sent rigorosos, no els vèiem” o “La transcendència/ era ta mare/ que et deia adeu/ dreta al balcó/ quan t’allunyaves.”