Contes de la línia de foc

Jesús Massip (1927-2021) és una de les figures culturals ebrenques més fecundes i influents del segle XX, com el seu amic Gerard Vergés, amb qui va impulsar la revista Geminis (1952-1962), que va representar una alenada d’aire fresc en la Tortosa sotmesa a l’ombra tenaç del franquisme. Arxiver, professor i poeta. Darrerament se n’ha publicat el recull de narracions inèdites Contes de la línia de foc, encapçalades per un pròleg de Joaquim Aloy i unes notes lingüístiques d’Àngels Massip Bonet, que són oportunes perquè el text editat preserva les singularitats de la varietat dialectal tortosina. Aquests Contes de la línia de foc inclouen divuit relats que es mouen en el marc temporal situat entre la infantesa de Jesús Massip a Roquetes fins a la postguerra. Hi descobrim la importància de les formes de vida tradicional, com la matança del porc, l’artesania de la fusta i el ferro, però també l’impacte de les primeres nevades en la mirada d’un nen, els mitjans de transport de l’època, amb tramvies i tartanes de mules, el tren o l’autobús, els jocs de carrer... Contes de la línia de foc ens parla de la Guerra Civil, amb els soldats italians, la riuada de 1937, la figura del pare Lluís Rodés –jesuïta, brillant director de l’Observatori de l’Ebre–, que els franquistes desterrarien, la celebració de la presa fugaç de Terol pels republicans, la mort d’un professor a la batalla de l’Ebre, el bombardeig de Tortosa pels avions alemanys coneguts com a paves... La fi de la Guerra Civil permetrà un accidentat retrobament amb familiars separats pel front. I Jesús Massip ens acosta també l’asfixiant imposició dels guanyadors (Por el imperio hacia Dios, Habla el idioma del imperio...), que havia arribat a tenir, si hem de fer cas dels mata-segells, tres “caudillos”: els generals Franco, Mola i Queipo de Llano. Contes de la línia de foc és un llibre humaníssim i desmitificador, amarat d’una tendresa gens impostada. Hi reconeixem l’home savi que iràvem i enyorem quan hi llegim: “No és cert que el temps sigui exacte ni que e per dies, hores o anys. a quan a sense donar cap oportunitat de parar o allargassar-lo. De pensar, o de fugir, o de saber com ha at.”