Alberto Velasco: «La publicitat d’Aragó de l’art que es va endur del Museu de Lleida és un escarni»

La publicitat que el Govern d’Aragó ha inserit en alguns mitjans de Barcelona sobre l’art que la Guàrdia Civil es va emportar del Museu de Lleida és un escarni per als catalans. Aquesta és l’opinió de l’historiador de l’art Alberto Velasco, que l’ha expressat en la seva columna setmanal a SEGRE i l’article s’ha convertit en viral. Velasco és pessimista sobre el que dirà el Suprem sobre l’art de la Franja i el de Sixena. I no només això. “Atenció”, diu: la jurisprudència pot provocar nous fronts contra el Museu de Lleida i el MNAC. “Temps al temps.”

Felicitats pels 500 retuits de l’últim Dit a l’ull [la columna del divendres a SEGRE]. Hi parlava d’anuncis a Catalunya del Govern d’Aragó sobre l’art que es va emportar la Guàrdia Civil del Museu de Lleida.

En aquest país nostre, Catalunya, res no és normal quan el conflicte amb Espanya sobrevola alguna qüestió. I en això de Sixena i l’art de la Franja, aquest conflicte és una variable que no pot obviar-se mai a l’hora d’entendre o valorar determinades accions, ja siguin individuals o d’un determinat col·lectiu. El que costa més d’assumir és que dos diaris, en principi, catalans, arrelats al país que els ha vist néixer (tot i que diria que per objectius i missió fa temps que ho han deixat de ser), com són La Vanguardia i El Periódico, es venguin per un grapat d’euros i acceptin oferir a les seves pàgines una publicitat que denota poc amor propi i que esdevé un escarni pels catalans. Un escarni perpetrat, a més, per un govern veí, el d’Aragó, que es remulla en el toll de gasoil com un porc senglar qualsevol. Aquests anuncis són la cara visible d’una actitud impròpia d’un govern autonòmic.

Si hi ha unanimitat científica que la col·lecció del Museu de Lleida no s’havia de disgregar, com pot ser que aquest criteri no s’hagi imposat als tribunals?

Perquè hi ha un horitzó polític i, sobretot, ideològic que és el que ha primat a l’hora de redactar sentències. Aquells béns havien de retornar a l’Aragó fos com fos, i les sentències emeses pels tribunals aragonesos són una bona prova de com la legislació pot retòrcer-se fins fer-li dir allò que tu vols. Les sentències de primera instància i de l’Audiència d’Osca sobre el cas dels béns mobles de Sixena en són una mostra, ja que el Suprem va haver de corregir-les en bona part perquè eren escandalosament parcials. Sigui com sigui, al final, els béns han acabat a Sixena perquè l’alt tribunal va tirar d’un defecte de forma. Contra això, contra aquesta voluntat i el poder dels tribunals, és molt difícil lluitar, i els advocats de la Generalitat i el Bisbat de Lleida no ho han tingut gens fàcil.

Ha estat un error incidir jurídicament en la propietat dels béns en comptes de fer-ho sobre la protecció de les peces catalogades prevista en la llei de patrimoni?

És difícil de dir. En tot cas, en l’àmbit legal, la qüestió de la propietat és sempre troncal perquè la idea de propietat forma part del cos teòric del dret des que és una disciplina que regeix el dia a dia de les persones. Tant si parlem de dret públic com de privat. Això ens porta, per dir-ho d’alguna manera, als temps de Mesopotàmia i el Codi de Hammurabi, perquè les coses sempre tenen un propietari. En canvi, això de la protecció de les peces catalogades, tot i que està regulat pel corpus legal català i espanyol, sempre serà menys rellevant. A banda hi ha això de la unitat de la col·lecció del museu que, malgrat ser una qüestió que tenen molt clara tots els organismes internacionals com ICOM, UNESCO i altres, a més d’experts i tècnics, no té un reflex en el nostre corpus legal i és difícil esgrimir-ho com argument jurídic. Sigui com sigui, quan aquestes situacions es donen, s’hauria de fer cas als tècnics, però no s’ha fet perquè no interessava o no era viable des d’un punt de vista jurídic.

S’ha escoltat massa els juristes i massa poc els científics?

No penso que la Generalitat no hagi escoltat els tècnics. Jo, per exemple, m’he sentit escoltat, i diria que l’istració també ho ha fet amb altres tècnics que han estat molt importants en la construcció de l’arquitectura jurídica de la nostra defensa, com és el cas de Carmen Berlabé, que s’acaba de jubilar com a conservadora del Museu de Lleida i va fer una tesi doctoral que ha estat fonamental per nodrir d’arguments la defensa catalana. El problema ha estat que, primer, els tribunals eclesiàstics no van voler entrar a valorar aquesta documentació en el cas del litigi de l’art de la Franja, i ha at el mateix amb els tribunals civils aragonesos que han jutjat el cas. És realment al·lucinant que tribunals civils no hagin volgut entrar a valorar aquestes proves. Veurem què farà el Tribunal Suprem, ara que el tema ja està a sobre de la seva taula. Tanmateix, soc pessimista i el tema pinta molt malament. On sí s’ha equivocat la Generalitat, i molt, és en la gestió comunicativa de l’afer. A diferència d’Aragó, hem estat porucs i hem anat a remolc contínuament dels missatges llençats des de la comunitat veïna. No hem pensat una estratègia de combat i defensa en els mitjans.

A Anna Sàez la van amenaçar amb accions legals per dir que als museus, de matinada, només hi entren els lladres. A mi em sembla una afirmació d’una precisió forense.

Certament, al cinema, la televisió i els llibres, és a dir, en l’àmbit de la ficció, estem acostumats a veure que els lladres entren de matinada als museus. El problema és quan això a en la vida real.

Aquest litigi qüestiona la independència judicial?

Per descomptat que sí. Convé recordar que la Guàrdia Civil va entrar la matinada de l’11 de desembre de 2017 al Museu de Lleida amb una interlocutòria judicial que, en la seva introducció, esmentava que s’autoritzava a aquest cos militar a entrar-hi en virtut de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola. Després, el que s’ha fet en seu judicial és comprar un relat dissenyat des de l’Aragó i construir unes sentències que, parcialment, l’assumien, tot i que s’han descartat aquells arguments més escandalosos, parcials i tendenciosos, que eren uns quants. Pel que fa al resultat del litigi pels béns mobles de Sixena, no només ha estat nefast pels nostres interessos, sinó que també ho ha estat per la independència judicial, la seguretat jurídica i, fins i tot, diria que per la democràcia. Ara caldrà veure què diu el Tribunal Suprem sobre les pintures murals de Sixena, un afer sobre el qual aquests dies està deliberant, i què dirà d’aquí a un temps sobre el cas de l’art de la Franja, que acaba d’arribar a la seva taula. Sigui com sigui, soc molt pessimista en tots dos casos. I, atenció, hi haurà més conseqüències en el futur. La jurisprudència d’aquests casos permetrà obrir nous fronts no només contra el Museu de Lleida per reclamar-li més obres, sinó que se n’obriran altres contra el MNAC i altres museus catalans. Això ho veurem en un futur no gaire llunyà. Temps al temps.