El ‘mar subterrani’ de Lleida, font de proveïment per a petites explotacions agrícoles i ramaderes, "fora de la zona de policia"

El mar subterrani de les Planes de Raimat, l’aqüífer de gairebé 82 km² que va d’Alfarràs a Alcarràs i de Lleida a Pla de la Font i amb una delimitació que està tramitant la CHE (Confederació Hidrogràfica de l’Ebre), fa anys que serveix com a font de proveïment per a petites explotacions agrícoles i ramaderes, malgrat que l’origen del recurs no es documentava de manera correcta al desconèixer-se l’existència de l’aqüífer. S’anotava com a proper a la Ribagorçana, el Segre, la Cinca o algun barranc però “fora de la zona de policia”.

A la massa d’aigua subterrània hi ha també tres afloraments superficials o surgències naturals documentades. S’ubiquen a Alguaire, Rosselló i Gimenells i els seus recursos també es destinen a usos agropecuaris. Una d’aquestes, l’antiga Font del Fenollet, localitzada al terme d’Almenar tot i que pròxima al nucli urbà d’Alguaire, ha desaparegut a l’engolir el seu emplaçament una bassa de reg. La concessió de Gimenells venç el 2055 i la de Rosselló el 2043.

“Si s’han fet pous és perquè la gent utilitza aquesta aigua”, explica Javier San Román, vicecomissari d’Aigües de la CHE, que explica que les sis desenes de pous responen al mateix perfil d’aprofitament, que és el que regula l’article 54 de la Llei d’Aigües, el mateix que estableix que “el propietari d’una finca pot aprofitar les aigües pluvials que hi discorrin i les estancades, dins de les seues confrontes”.

Aquests aprofitaments, inscrits en el Registre d’Aigües de la CHE, permeten utilitzar en una explotació “aigües procedents de brolladors situats a l’interior i aprofitar-hi aigües subterrànies” amb un límit anual de 7.000 m3.

“Hi ha més de 30.000 aprofitaments d’aquest tipus a la conca de l’Ebre”, explica San Román, que destaca que els recursos extrets amb aquest règim “no es poden aprofitar en cap altra parcel·la”.

La profunditat dels sondejos oscil·len en general entre els tres i els deu metres, fet que apunta a una ubicació elevada de la làmina d’aigua de l’aqüífer. D’aquesta manera, els pous sumen una possibilitat d’extracció màxima de 420.000 m3 a l’any.

Un aqüífer connectat amb el gran col·lector residual del Segrià i la Franja

“Cap al nord, a l’àrea d’Alguaire, entenem que hi haurà poca aigua perquè no està dominada pel Canal d’Aragó i Catalunya. Pensem que n’hi haurà més al sud, a la zona de Raimat”, explica Javier San Román, vicecomissari d’Aigües de la CHE (Confederació Hidrogràfica de l’Ebre). Confirma que les seues principals fonts d’alimentació són l’aigua de pluja i els retorns del reg, i que “la descàrrega surt per l’est cap a la conca de la Noguera Ribagorçana i per l’oest cap a la Clamor Amarga”. 

Aquest curs, frontera històrica entre Aragó i Catalunya des del 1301, s’ha convertit en el gran col·lector d’aigües residuals de l’activitat agrària, i de part de la urbana i la industrial, del Segrià, la Llitera i el Baix Cinca. Aporta cada any a la Cinca, i després al Segre i a l’Ebre, al voltant de 75 hm3 d’aigua amb elevades concentracions de nutrients i de nitrats. De fet, el sensor de nitrats que la CHE va instal·lar a finals de gener a la seua desembocadura ha detectat en els últims tres mesos de manera habitual concentracions de 40 a 50 mg/l de nitrat quan el màxim autoritzat a l’aigua superficial són 25 i a la subterrània, 37,5. I pics de 60 a 80 al març. 

“Quan augmenta molt el cabal també ho fa el nitrat”, explica San Román, que descriu com canvia l’arrossegament dels residus de la terra en funció de la intensitat de les precipitacions: “Quan plou poc hi ha dilució, però quan plou molt es produeix una neteja” que augmenta la circulació de restes d’adobs, sulfats i plaguicides. També el Canal d’Aragó i Catalunya ha decidit augmentar la vigilància sobre aquest curs coincidint amb el desplegament del seu pla de digitalizació. “Digitalitzarem els desaigües per controlar-los, perquè hi ha col·lectors amb taxes de nitrats superiors a la normativa”, exposa Inés Samperi, tècnic del canal. El programa inclou la instal·lació de lisímetres per mesurar la càrrega contaminant. Els estudis de la CHE assenyalen la Clamor Amarga com un dels punts negres de la conca, amb residus d’onze plaguicides i cotes altes fins i tot en mesos com febrer.