Així és el 'mar subterrani' de Lleida: descobreixen un immens dipòsit d'aigua de més de 80 km²

Els treballs inicials del nou Pla Hidrològic de l’Ebre han aportat dos descobriments hidrològics de pes a Lleida, sobre el que avui és el Segrià: l’existència d’una immensa massa d’aigua subterrània de més de 80 km², els extrems de la qual se situen a Alfarràs, Alcarràs, Raimat i el Pla de la Font, i la certesa que allà hi va haver una enorme xarxa fluvial a la prehistòria.

La CHE (Confederació Hidrogràfica de l’Ebre) ha descobert l’existència d’una enorme bossa d’aigua que ocupa una extensió de 81,62 quilòmetres quadrats, amb els seus extrems nord i sud a Alfarràs i Alcarràs i les puntes est i oest a Raimat i al Pla de la Font, i que ha estat batejada com Planes de Raimat-Monreal.

L’aqüífer, amb forma de triangle isòsceles molt allargat, s’estén al llarg de trenta quilòmetres en el seu eix nord-sud i ocupa una mica menys de deu a la part més ampla de l’eix est-oest.

Fins ara es desconeixia l’existència d’un aqüífer d’aquestes dimensions a la zona occidental del Segrià. De fet, es tracta, juntament amb les de Selgua, Montesusín-Lanaja i El Torollón-Sarinyena, d’una de les quatre masses d’aigua subterrània de nova localització, les característiques de la qual seran estudiades durant el pròxim cicle de planificació hidrològica, que discorrerà oficialment entre el 2028 i el 2033.

“No es té prou informació per elaborar un pla d’acció” sobre l’aqüífer, assenyala la documentació inicial del nou PHE (Pla Hidrològic de l’Ebre), ni sobre les seues característiques hidrològiques, ni tampoc entorn dels impactes que rep ni els riscos a què s’exposa.

“És una massa subterrània de nova creació” i “aquestes dades s’obtindran de futurs estudis específics”, afegeix en aquest sentit el document.

No obstant, els treballs inicials dels tècnics de la CHE ressenyen algunes informacions bàsiques com la distribució, amb més d’un terç de la bossa a cada un dels termes de Gimenells i el Pla de la Font (38,4%) i Almacelles (35,8%), aportacions ressenyables a Alfarràs i Almenar, menors a Alguaire, Lleida i Alcarràs i testimonials a Saidí i Albelda.

En termes geològics, la massa d’aigua subterrània “es localitza dins dels dominis hidrogeològics Conca de l’Ebre i Catalànids i es correspon amb la Unitat Hidrogeològica de Planes de Raimat-Monreal”, indica la documentació prèvia del PHE, que afegeix que “se situa entre el Canal d’Aragó i Catalunya a l’est i el riu Clamor Amarga a l’oest”. La seua recàrrega, és a dir, la recepció de cabals, “es produeix principalment per infiltració de la precipitació i per retorns de reg mentre que les descàrregues es realitzen a través de brolladors perifèrics (als glacis) i de la xarxa fluvial (principalment en els al·luvials), presentant els rius dins d’aquesta massa d’aigua un caràcter predominantment efluent” o de “receptors”.

Mancada d’instal·lacions artificials de recàrrega, la seua dinàmica hidrogeològica “està controlada tant per la topografia de la regió com per les propietats hidrogeològiques dels materials sedimentaris”, amb la qual cosa “les terrasses fluvials i els ventalls al·luvials actuen com a zones de recàrrega natural, afavorint la infiltració i l’emmagatzemament de l’aigua” sota la terra, mentre que “les descàrregues més rellevants succeeixen cap al riu Clamor Amarga”, tributari del Cinca a Fraga i que actua, d’altra babda, com a col·lector dels retorns del regadiu del Canal d’Aragó i Catalunya.

Una massa autònoma que a abocaments

Aquesta massa d’aigua “no té es amb d’altres de forma lateral”, conclouen els treballs preliminars de la CHE, que l’assenyalen com a independent. Aquests documents ressenyen, encara que de manera “provisional”, que es troba sotmesa a pressions “puntuals” però alhora “significatives” d’abocaments tant urbans com de plantes industrials que afecten de manera moderada el 91,9 per cent del seu volum i amb intensitat baixa al 8 per cent.

Una cavitat sota el que va ser un gran riu fa més de 25 milions d’anys

La zona de l’aqüífer “ha experimentat una (dinàmica) tectònica de compressió des del final de l’Oligocè”, fa de 34 a 23 milions d’anys, que “ha generat una sèrie d’estructures plegades i falles inverses que afecten els sediments”, un procés que es va donar “amb menor intensitat a les zones més properes a Raimat i Monreal”, la seua zona de més amplitud. Aquest àrea, estepària en la modernitat fins a l’arribada del regadiu, no sempre va ser així: té elements “típics d’un ambient de plana d’inundació” i “dipòsits d’un sistema fluvial de tipus trenat de procedència pirinenca” previ a l’actual “encaixament de la xarxa fluvial”.