La pols que seràs
Molt temps abans, prostrat de genolls davant del capellà, hauries de recordar que s’encetava la quaresma, com qui fa una creu al llom del pa abans de tallar-lo, i que en quaranta-sis dies el fill de Déu ressuscitaria, no sabíem ben bé de quina mort, ni per què. Però, malgrat aquella penombra amb què les coses ignotes entren de gairó per les finestres i et travessen i se t’instal·lin dins per sempre, sense saber ben bé com ni per què, així es vessava el déu al damunt de tu el Dimecres de Cendra, una cendra que en teoria provenia del foc de les palmes i els palmons del Diumenge de Rams de l’any anterior, en una travessia perfecta per anar a parar de la il·luminació a les mans del mossèn i d’allà al teu cap tremolós, cendra dipositada en forma de creu, en el blanc de la clenxa al mig dels cabells, mentre et recordaven, en llatí, que ets pols i que a la pols hauràs de retornar. Totes les religions es caracteritzen pel seu optimisme, pel color de les seves més íntimes profecies, les xiuxiuejades a cau d’orella, les proclamades en la besllum d’una habitació sobre una ànima sola, de genolls, vora el llit, en l’instant en què les veritats no poden ocultar-se perquè estàs sol, i un home mig nu et contempla sense mirar-te, amb els braços oberts, sagnant i morint per tu en un vaixell en forma de creu malgrat que ningú l’hi hagi demanat.
Recordo que aquella cendra, com si fes cas de la seva pròpia metàfora, no marxava, es demorava entre els cabells per molt que te’ls rentessis. La seva persistència era comparable a la vehemència amb què el confessor t’agafava les galtes i les pessigava fins a enrogir-les quan li deixaves anar, amb la boca petita, que no havies anat a missa en tota la Setmana Santa. Els altres pecats eren perdonables, però aquell sacrilegi no. Jesús agonitzant i tu allà, tan tranquil, tacat de disbauxa. Mereixies estar una bona estona de genolls, sempre de genolls, en la fusta de la bancada davant l’altar resant quantes oracions fossin possibles, pregant a tots els sants inventats que perdonessin les ofenses d’un nen febrós.
Entenc la penitència, el do del sacrifici, però prefereixo la fe d’una rialla abans que una cendra, que una penombra. Prefereixo veure com crema el plaer, alimentar-lo, l’amor que en la flama pren, et transcendeix i et vivifica.
