Helicoidal però ara impuntual
Lent el rellotge de la plaça / i lenta l’ombra guanyant la lenta llum”, clou sc Pané el primer poema del seu llibrer recent Llum de tardor. Pel fet d’estar situat en una plaça, podria ser el rellotge desaparegut, esfera de patètica buidor, que hi havia sobre la porta de la tancada botiga Benetton al monumental edifici de la Banca Llorenç, posterior Hispano Americano, a la plaça Paeria, proclamant en la seva rotunda vacuïtat una hora impossible, il·lusòria, quimèrica. Encara que també, pel joc de llums i ombres al·ludit, els versos podrien referir-se a un indicador horari com el que fa poc protagonitzava una informació d’aquest rotatiu: “El trist final d’un emblemàtic rellotge de sol a Lleida”, deia el titular de la notícia sobre l’esmentat quadrant solar amb vareta o gnòmon, “veritable joia del patrimoni arquitectònic local”, sotmès a un lamentable estat d’abandonament, una degradació lenta però inexorable com la cadència del “rellotge de la plaça” evocat pel poeta a tall de metàfora del transcurs rabent de la vida, si bé no pas emplaçat en una plaça, valgui la quasi redundància, sinó als Camps Elisis.
Consulto els detalls al volum Lleida, fonts i escultures, editat per Pagès l’any 2016 dins la col·lecció La Gramalla, amb textos de la periodista Roser Banyeres i imatges del fotògraf Lleonard Delshams. Aquell escultòric mesurador del temps, en el sentit cronològic, fet amb pedra i metall, va ser dissenyat el 1962 per l’enginyer municipal Josep Maria Cots Masana, tal com apunta la placa gairebé il·legible de davall. Erigit d’entrada al parc de les Basses d’Alpicat, en 2007 es traslladaria a l’actual ubicació. Per la seva estructura helicoidal, això és en forma d’hèlix, es tracta d’un dels més elegants i originals de Catalunya, a banda de precís al seu moment, avui ja gens, mig trencat i envaït per l’herba.
Precisió d’un cronòmetre helicoidal i fins a cert punt heliògraf, dins d’una ciutat amb aquest temps, en el sentit climàtic? No sé si va ser gaire bona idea, tenint en compte les boires aleshores freqüents, ara potser no tant però encara massa. Alguns dies d’hivern penso que l’esbroncada proferida a la catedral de Tarragona per aquell capellà castrense de Salamanca durant la primera missa després de la guerra, “Perros catalanes, no merecéis el sol que os alumbra”, anava adreçada sobretot als lleidatans.
