El mar no banya Lleida

De Mergellina a Rovira Roure, cantonada amb Magí Morera. D’un barri popular enlairat davant de l’espectacular badia de Nàpols a la zona alta de Lleida. Perquè a Mergellina va nàixer en 1897 el senyor Ciro Fummo, un esperit emprenedor que va transformar la botiga de casa on venien cerveses, taralli (típics aperitius de galeta de blat) o pignolata (com uns nyoquis dolços sicilians i calabresos que acostumen a servir-se coberts de mel), en una trattoria de les més reconegudes de la capital de la Campània, sota el nom de Ciro a Mergellina, inclosa en 2018 a la llista dels setanta millors restaurants del món de la Guia Michelin. Transmès el comandament del negoci de pares a fills, avui ja van per la cinquena generació. Si mai viatgen a Nàpols, procurin visitar-la.

Doncs resulta que una besneta del fundador d’aquell local més que centenari, Ginevra Fummo, estudiava medicina a Madrid, on va enamorar-se (com és lògic) d’un lleidatà company de classe i, un cop acabada la carrera, la parella va optar per instal·lar-se a Lleida, on ara ella treballa de cirurgiana fent implants en una clínica dental. Però com que la tradició familiar l’estirava, aquella italiana simpàtica, valgui la redundància, va decidir de posar en marxa una pizzeria per oferir a les ribes del Segre l’“autentico sapore napoletano”, aprofitant l’espai on abans hi havia el Vaporetto, ara decorat amb elegància i molt acollidor.

Li va posar Napulè, denominació extreta d’una cançó de Pino Daniele en dialecte local, que comença “Napule è mille culure, / Napule è mille paure, / Napule è a voce de’criature...” Mil colors, mil pors, la veu de criatures. Per cert que quan la jove i eixerida mestressa se’ns acosta a la taula per preguntar si ens agraden les pizzes que ens ha prescrit, una Carlo i una Stella, la segona de forma estrellada, totes dues excel·lents (en una altra ocasió tastarem la pasta i el risotto), li responc que tot perfecte, llevat de la música ambiental, pel meu gust poc escaient, i li suggereixo alguna canzone del gran Roberto Murolo. En comptes d’engegar-me a dida, em complau, i mentre sona de fons Anema e core per Spotify, m’atreveixo a recomanar-li un llibre de 1955 que no coneix, Il mare non bagna Napoli, d’Anna Maria Ortese, traduït no fa gaire al català per Edicions del Cràter (del Vesuvi?) com El mar no banya Nàpols. Ni Lleida tampoc, ai!