Energia eròtica

Després de l’excés de sucre detectat per les darreres analítiques, que sembla haver-me endolcit la sang però no el caràcter, el meu llibre per Sant Jordi va ser La revolución de la glucosa, d’una tal Jessie Inchauspé, “creadora de continguts” nascuda fa 33 anys a Biarritz i veïna de Nova York, on se la coneix com a Glucose Goddess, deessa de la glucosa, una nova religió cada dia amb més adeptes, entre els quals aviat figuraré, si no em poso de seguida a dieta estricta de rebosteria. El reclam a la coberta prescriu: “Pierde peso, deshazte de los antojos y recupera tu energia.” Un repte colossal, que potser no m’exigirà sang, suor i llàgrimes, però sí que gana, mal humor i sacarina.

A quina energia es refereix l’autora, em pregunto. Física? Mental? De totes dues classes? M’hauré de llegir les 312 pàgines d’aquest best-seller que promet, si en segueixes els consells, canviar-te la salut i la vida. Potser sí. Per si de cas, un mes abans, pel meu aniversari, que m’acostava inexorablement a la setantena, em van regalar un flascó d’Eros Energy, de Versace, que s’anuncia com una “eau de perfum” masculina evocadora de la ió, la força i la frescor dels cítrics mediterranis, com la llimona, la llima, la taronja sanguínia, la mandarina i la bergamota siciliana. Si ens creiem la publicitat, una aroma que “captura l’essència de l’home modern, segur de si mateix i sensual”. La meva viva estampa a hores d’ara. En fi, ja m’està bé. De manera que no em vaig voler prendre l’obsequi com una indirecta. Al capdavall, segur que fa més bona olor que els petits rombes blaus de citrat de sildenafil, comercialitzats per Pfizer sota la marca Viagra, o les píndoles inodores d’afrodisíacs naturals que venen a les botigues de dietètica, com el ginseng, el cordyceps de l’Himàlaia o la maca andina, que no és una bonica noia xilena o peruana sinó una planta cultivada als Andes.

El cert és que no confio gaire que l’energia eròtica pregonada per la nova fragància “pour homme” em garanteixi en qualsevol circumstància, i sobretot a aquestes altures, “mantenir la posició”, per emprar un mot d’ordre d’arrel bel·licista molt grat als juntaires, quasi tant com “jugada mestra”. Cada cop que sento Puigdemont i companyia exhortar els seus a “mantenir la posició”, no puc evitar de pensar menys en una consigna política que en alguna postura acrobàtica del Kama-sutra.