L’amor com a teràpia

Ahir, diada de Sant Jordi, celebràvem la festa del llibre i de la rosa, però també la dels enamorats, si més no catalans, perquè entre nosaltres sant Valentí no acaba de quallar i de moment sembla més un muntatge mercantil per induir al consum en forma de “soirée aux chandelles”, joies i altres regalets. Soc conscient que ara com ara l’amor romàntic té mala fama entre alguns sectors més ideologitzats o escarmentats, sobretot feministes, no negaré que molts cops –mai millor dit– amb motiu, però la tradició és la tradició i els sentiments són els sentiments, per molt que comportin un cert grau d’autoengany: allò del “digues que m’estimes encara que sigui mentida”, perquè en el fons tots necessitem ser estimats o com a mínim creure que ho som.

I si no, a el que a. Notícies recents com que el regne d’Espanya és el primer estat del món en ús d’antidepressius i benzodiazepines, que confesso que no sé exactament en què diantre consisteixen, si bé és possible que ara mateix n’estigui prenent sota alguna marca comercial més pronunciable, però el nom genèric sona prou tòxic i propici a addiccions, amb efectes secundaris nocius (segons Google, pastilles per combatre l’ansietat i l’insomni), per davant del Canadà o dels Estats Units, i mira que els ciutadans d’aquest últim país en deuen engolir a grapats, darrerament, en especial els inversors borsaris. O bé una altra informació apareguda fa poc a la premsa: augmenta el nombre de joves, i no tan joves, atesos al Clínic de Barcelona per l’abús de paracetamol, un fàrmac autodispensat amb la mateixa alegria amb què no fa pas tant es donava a la canalla el Dalsy, beneïda panacea contra tota mena de mals, igual que els responsables de la salut pública porten temps alertant respecte de la despesa massiva d’ibuprofèn.

Inquirint a internet dades que no tenen res a veure amb tot això, descobreixo un poema al·lusiu al tema a Cants íntims, volum publicat per Apel·les Mestres en 1889, sobre facultatius entossudits a guarir només amb medicines determinats mals, que no ho devien ser tant del cos com de l’ànima. L’autor en rebat diagnosi i receptes a través dels versos següents, que aconsellaven fer més cas dels poetes que no dels doctors: “Consulti’s Heine, interrogueu Petrarca,/ i ells vos diran que el cor / no es cura amb bromhidrats ni amb morfina, / que es cura amb un petó”.