El bell viatge

Advertia diumenge del cinquantenari de Qualsevol nit pot sortir el sol, composta per Jaume Sisa ara fa mig segle mentre collia fruita al Poal, quan els estudiants autòctons dedicàvem part de les vacances d’estiu a aquesta feina (no com els actuals, pobrets, que potser es traumatitzarien), però consti que no va ser l’únic èxit de la Nova Cançó aquell ja remot 1975, perquè al cap de pocs mesos Raimon estrenava Jo vinc d’un silenci, amb què tants catalanoparlants d’origen popular, sobretot de comarques, ens vam sentir identificats, i encara podem fer-ho, i apareixia Viatge a Ítaca, de Lluís Llach, cantautor genial i activista polític lamentable, que darrerament no n’encerta ni una: l’últim despropòsit, obrir les portes de l’ANC que ell presideix als membres del partit ultradretà que simpatitza amb els neonazis alemanys encapçalats per una senyora que diu que Hitler era comunista. I pensar que el de Verges cantava temps enrere allò de “Neofatxes globals”. Confirmat que el sectarisme encega el més clarivident. S’han fet molts paral·lelismes entre Viatge a Ítaca i el “procés”. Atenció: no confondre “procés” amb independentisme, ideologia prèvia i que dearà el breu període conegut amb aquest nom, per més que alguns que se’n volen apropiar no hi hagin cregut fins fa quatre dies (n’hi ha que ja brandàvem l’estelada quan Sisa arrencava peres de la rama al Pla d’Urgell). La lletra, extreta d’un poema de Kavafis, comença amb un consell tan assenyat com el d’evitar les presses: “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, / has de pregar que el camí sigui llarg”. I la veritat és que de llarg se’ns ho està fent bastant, com d’altra banda era de preveure, perquè la somiada illa d’Ulisses no és precisament aquí a la vora. I temo que ara mateix tenim la nau encallada, fins i tot a la deriva, per falta de prou vent a les veles, això és vots a les urnes. Un contratemps que no ens hauria de fer defallir ni perdre l’esperança, i encara molt menys canviar com uns quants proposen el viatge a Ítaca per un viatge a Ripoll, suposo que m’explico. “Has d’arribar-hi, és el teu destí, / però no forcis gens la travessia”. Potser a Llach li convé tornar a escoltar el seu propi disc. I si, al final, no arribem al port de destí, tampoc no ens cal plànyer l’esforç per malaguanyat o inútil: “Ítaca t’ha donat el bell viatge, / sense ella no hauries sortit”.