Els Àngels

No en sabria descriure ni tan sols el rostre, dins del meu cap és una dona d’una trentena d’anys amb meleneta castanya i arrissada. Una imatge que es dibuixa en un retrovisor fabricat per completar un record, aquest sí, vívid, d’afecte. L’emoció és el que en conserva intacte una criatura, de la seva primera mestra.

La Beatriu va ser la meua “senyo” als Àngels, la guarderia que hi havia en un xalet pràcticament davant de casa meua. Tenia tres anys i em recordo a mi mateixa amb la padrina comprant a la botiga de sota, tot plegat quedava a cinc minuts, i la Rosa, la botiguera, em preguntava des de darrere del taulell de la carnisseria si tenia ganes d’anar a escola. Jo em delia per començar.

Allí em va rebre la Beatriu que va morir, pocs anys després, d’excursió amb els nens. Era una d’aquestes sortides per acabar el trimestre, abans de començar les vacances de Pasqua, com aquesta setmana ada han fet tantes escoles catalanes. Era final del març del 88 i els que tingueu una edat sabeu del que parlo, perquè una tragèdia així és impossible d’oblidar quan a als teus veïns, anaven a l’autocar i en un pas a nivell sense barreres a Juneda van xocar contra un tren. L’accident es va endur la vida de deu nens i cinc adults. Jo ja anava a l’escola de grans, però tinc un record llunyà d’aquells dies de frases inacabades i silencis greus a casa.

Vaig tornar a pensar molt en la Beatriu quan la meva filla, amb la mateixa edat que jo, va començar el parvulari, ara en diuen Educació Infantil. Va ser un curs que es va acabar bruscament perquè ens van tancar a casa per la pandèmia, però el record que ella en té deu ser molt semblant al meu. La primera vegada que vam tornar a sortir al carrer després, quan només podíem ejar una horeta, va veure d’esquena una dona que es va pensar que era la seva mestra i va cridar emocionada: “Maria, Maria.” Aquest sentiment, aquesta il·lusió, un infant no el pot fingir.

Sempre que o per davant del que havia estat la guarderia, no hi ha cap pista del seu at, intento reconstruir el pati i el renou d’infants jugant. Potser l’únic consol de la Beatriu i les altres mestres és que no van haver de saber mai que s’havien mort els nens. Les vostres mestres, petits, us guarden al cel. Aquí, al barri del Camp d’Esports de Lleida, no us oblidem.