Polítics

Setmanalment ens trobem amb les amigues. No hi ha res com poder xerrar lliurement amb qui et coneixes des de fa anys i panys; ja que les fortaleses i febleses d’unes i altres són conegudes per totes. Al voltant d’una taula a vessar de tasses de cafè podem parlar durant hores com si fossin minuts.

La Carme, com aquell que no vol la cosa, ens diu: “No sé a vosaltres, però a mi, hi ha una patuleia de polítics que em fan més angúnia que altra cosa.” La Dolors segueix la conversa: “Òndia sí! On han quedat les Nancy Astor i els Churchill?” La Berta interromp: “No pot ser que a tu t’agradi lady Astor. Una política de dretes, conservadora d’allò més.” La Dolors respon: “No estic d’acord amb algun dels seus postulats. Però m’agrada el caràcter d’aquesta dona extravertida, simpàtica i xerraire que va ser la primera a ocupar un escó al Parlament Britànic i el va mantenir durant vint-i-sis anys.” La Júlia segueix: «Jo també em trobo als antípodes de les seves idees polítiques. Però l’agilitat mental d’aquesta estatunidenca era evident. Expliquen que després de divorciar-se el 1903 i fer cap a Anglaterra, en una conversa amb una anglesa, aquesta li va preguntar: “Ha vingut per prendre’ns els marits?” Ella va respondre: “Si sabés els problemes que he tingut per deslliurar-me del meu...”» La Berta no para de riure, mentre explica que Churchill va dir que: “Tenir una dona al Parlament és com tenir una dona al bany.” I ella no va dubtar a respondre: “Vostè no és pas tan atractiu com per haver de preocupar-se per això.” La Dolors torna a prendre la paraula: «Ambdós polítics no es podien veure ni en pintura. La discussió més famosa, però, va ser aquella en què lady Astor li va confessar: “Si vostè fos el meu marit, enverinaria el té” i ell, sense immutar-se, va contestar: “Si jo fos el seu marit, me’l prendria!”»

La Carme es torna a afegir a la conversa: “On són aquests polítics? Ara, només veig Mazón’s mentint com a brètols, Ayuso’s insultant els adversaris i un Trump, encara més mentider que els anteriors, envoltat pel milloret de cada casa. I si a aquests hi afegim Milei, Putin i alguns altres, allò que se’ns aveïna comença a fer por.” L’Emi tanca la discussió: “Esperem que la sang no arribi al riu, mentre preguem perquè l’aigua torni al seu cabal al més aviat possible.”