Per què estan tan de moda, els teclats antics?
Sabeu que potser a casa hi teniu guardat un teclat que valdria diversos centenars d’euros?
Un teclat mecànic
Qui sigui una mica aficionat al món informàtic, dels gadgets i d’altres, sabrà que hi ha tot un món al voltant dels teclats d’ordinador. A Youtube hi ha desenes de canals que en parlen, els identifiquen i els proven, valorant aspectes com el tacte, el soroll i la velocitat de tecleig. Tot això, val a dir, que no és perquè els més joves de casa escriguin el proper best-seller de Sant Jordi o la segona part de L’enverinadora, sinó per, com heu endevinat, jugar a jocs –normalment de matar–.
En tot cas, parlem de teclats. I és que els més vells –vintage, en nou parlar– estan més de moda que mai. I és que tot torna, com els pantalons amples fins a mitja panxa, els vinils que els més moderns us ensenyen quan els visiteu, o les càmeres analògiques. I també els teclats.
Entrem en matèria. Primer, una diferenciació inicial, ja que es poden classificar en tres tipus:
- Teclats de membrana: són els que ha tingut tothom en algun moment des del 2000 cap aquí. Plans, suaus, silenciosos perquè tenen una goma sota cada tecla. Funcionen, però no enamoren. Tenen la personalitat d’una torradora.
- Teclats mecànics: cada tecla és un petit interruptor independent. Fan soroll, tenen recorregut i hi ha una certa màgia en prémer-los. Són més duradors, més cars i –cal dir-ho– més divertits. Cada clic és com una petita victòria.
- Teclats vintage: arribem al moll de l’os. Parlem de peces mítiques com el Model M d’IBM, que és com el 600 dels teclats. Creat el 1985, amb tecnologia buckling spring.
És possible que aquest –o alguna variant– el tingueu a les golfes de casa, agafant pols. Si és el vostre cas, heu de saber que hi ha un munt de gent que en busca en plataformes com eBay o TodoColección com si fos un tresor. Els preus de venda poden ser de diversos centenars d’euros. N’hi ha que es venen a partir de més de 1.500 euros.
Però per què tornen, ara? Podríem parlar de diverses raons. La primera: qualitat. Els teclats antics estaven fets per durar dècades. No com els d’ara, que es trenquen si els mires massa estona. La segona: sensació. Escriure en un teclat mecànic és gairebé terapèutic. T’ajuda a concentrar-te, t’imposa un ritme, et fa sentir productiu. Fas música! I la tercera: estètica. A l’era de l’Instagram, un teclat vintage damunt la taula diu de tu: “Soc jove, però m’agrada el que feien abans. No soc com els altres”. A banda del postureig, també hi ha una recerca sincera del plaer tàctil, del e amb les coses físiques, en un món cada cop més de pantalles. Tornem a valorar el pes, el soroll, la presència.
Un teclat mecànic no desapareix sota els dits. Es fa sentir i et recorda que estàs viu, fent alguna cosa real. Més que una moda atgera, potser és una forma de resistència suau. Davant de l’efímer, tornar al sòlid. I entre tanta IA i núvol, tornem a buscar el clic.
