La població abandonada de Lleida on el temps es va aturar als anys seixanta

A tan sols 5 quilòmetres de l’estació de Beret, al vessant del riu Noguera Pallaresa, hi ha el Santuari de Montgarri i les ruïnes d’un petit poble que va florir durant el segle XIX per posteriorment quedar completament abandonat al voltant de 1960. Aquest desconegut enclavament pirinenc, ubicat a 1.645 metres d’altitud en plena Vall d’Aran, va sucumbir davant de les extremes condicions climàtiques i l’aïllament que dificultaven enormement la vida quotidiana dels seus habitants.

El conjunt monumental està presidit per un esvelt campanar que ha protagonitzat nombroses portades de revistes de naturalesa i turisme rural. La fundació del santuari es remunta als anys 1117-1119, quan segons explica la llegenda local, la imatge de la Verge va ser descoberta miraculosament per un bou que pasturava als extensos prats de la zona, un relat que forma part del ric patrimoni cultural i històric d’aquesta comarca lleidatana.

De la primitiva construcció romànica amb prou feines en queda la portalada, que es troba actualment tapiada i restaurada al mur de la primera capella. El recinte religiós comptava originalment amb un hostal per a pelegrins, diversos corrals, pallers i la rectoria. En l’actualitat, només roman dreta aquesta última edificació, que ha estat reconvertida en refugi de muntanya i roman oberta tant en temporada estival com hivernal per acollir els nombrosos excursionistes que visiten la zona.

Història i evolució de Montgarri a través dels segles

L’assentament de Montgarri té un origen estretament vinculat al seu santuari marià. El que va començar sent un petit nucli religiós va ser creixent gradualment fins convertir-se en un poble amb certa entitat durant el segle XIX, quan va assolir la seua màxima esplendor. La comunitat se sustentava principalment de la ramaderia i agricultura de subsistència, aprofitant les pastures estivals per al bestiar.

Tanmateix, les dures condicions de vida a l’alta muntanya, amb hiverns que podien deixar el poble completament aïllat durant mesos, van provocar un progressiu abandó. La falta de serveis bàsics, l’absència de carreteres adequades i les limitades oportunitats econòmiques van accelerar l’èxode rural. Cap a 1960, els últims habitants van deixar definitivament el lloc, convertint-lo en un dels molts pobles fantasma que escatxiguen la geografia pirinenca.

Malgrat el seu abandó, l’entorn natural privilegiat i l’atractiu de les seues ruïnes han mantingut viu l’interès per aquest enclavament. La conservació del santuari i la transformació de l’antiga rectoria en refugi han permès que Montgarri continuï rebent visitants, ara amb finalitats turístiques i esportives.

Una destinació imprescindible per als amants de la naturalesa

El bucòlic paisatge que envolta Montgarri l’ha convertit en una de les destinacions favorites per a excursionistes i amants de la naturalesa durant qualsevol època de l’any. Els seus extensos prats alpins, boscos de coníferes i la presència del riu Noguera Pallaresa creen un entorn d’extraordinària bellesa paisatgística que atreu a milers de visitants anualment.

Des de Beret hi ha un recorregut circular d’aproximadament 10,5 quilòmetres que permet visitar Montgarri i tornar al punt de partida, una ruta perfectament senyalitzada i accessible per a persones amb una condició física mitjana. Durant l’hivern, quan la neu cobreix el paisatge, les opcions per accedir al santuari es multipliquen, podent realitzar-se el trajecte amb esquís de fons, mitjançant trineus tirats per gossos o utilitzant motos de neu.

Les ruïnes de les antigues cases, disposades entorn del santuari, ofereixen un testimoni silenciós de la vida que alguna vegada va habitar aquest racó pirinenc. ejar entre elles permet imaginar com era la quotidianitat en un poble d’alta muntanya, on la supervivència depenia directament dels recursos naturals i la capacitat d’adaptació a un entorn tan bonic com hostil.

Com accedir a Montgarri durant tot l’any?

L’accés a Montgarri varia considerablement segons la temporada. Durant els mesos sense neu (aproximadament de maig a octubre), és possible arribar en vehicle particular des de Salardú o Beret per una pista forestal, encara que es recomana utilitzar cotxes adaptats a terrenys irregulars. També existeix la possibilitat de contractar serveis de taxi 4x4 des de poblacions properes de la Vall d’Aran.

En temporada hivernal, l’accés rodat queda pràcticament impossibilitat, recuperant així Montgarri part d’aquell aïllament que va provocar el seu abandó. Tanmateix, això ha permès desenvolupar alternatives de transport que constitueixen experiències en si mateixes: les rutes amb raquetes de neu, l’esquí de travessia o els ejos en trineus de gossos ofereixen una manera única d’aproximar-se al santuari.

Diverses empreses locals organitzen excursions guiades que inclouen el transport, activitats a la neu i menjar al refugi, una opció molt recomanable per als qui desitgen viure una experiència completa sense preocupar-se per la logística. Aquestes activitats s’han de reservar amb temps, especialment durant caps de setmana i períodes vacacionals.

El refugi de Montgarri: gastronomia i allotjament en plena naturalesa

L’antic edifici de la rectoria, convertit avui en refugi de muntanya, representa l’únic testimoni habitable de l’antic poblat. Gestionat professionalment, ofereix serveis de restauració i allotjament tant en temporada hivernal com estival, constituint un punt estratègic per als excursionistes que recorren la zona.

L’oferta gastronòmica del refugi se centra en plats tradicionals de muntanya, amb especialitats com l’olla aranesa, les carns a la brasa i postres casolanes que recuperen receptes ancestrals. Els ingredients locals i de temporada són la base d’una cuina senzilla però substanciosa, perfecta per reposar forces després de les activitats a l’aire lliure.

Quant a l’allotjament, el refugi disposa d’habitacions compartides amb lliteres i alguns espais més privats, sempre dins de l’estil auster però acollidor propi de les instal·lacions de muntanya. Es recomana reservar amb temps, especialment en temporada alta, ja que la capacitat és limitada i la demanda considerable.