Ha mort el Papa, i ara què?

La mort d'un Papa marca l'inici d'un dels processos més antics i solemnes de la història de les institucions occidentals. Des del mateix moment en què es confirma la defunció del Sant Pare, s'engega una precisa maquinària protocol·lària que ha evolucionat durant segles però que manté intacta la seva essència. El Vaticà entra aleshores en un període conegut com a "sede vacante", on l'Església resta temporalment sense el seu líder suprem.

El Camarlenc, actualment el cardenal Kevin Farrell, assumeix immediatament funcions clau en aquest procés de transició. La seva primera tasca oficial és verificar la mort del Papa seguint un ritual antic: crida el Pontífex pel seu nom de baptisme tres vegades i, en no obtenir resposta, declara oficialment la defunció. A continuació, el Camarlenc trenca l'Anell del Pescador del Papa, segell personal que ha utilitzat per autentificar documents oficials, simbolitzant així el final definitiu del seu pontificat.

Immediatament després de la defunció, s'inicia el període conegut com a "novemdiale", nou dies de cerimònies fúnebres i misses. Aquest novenari no només serveix com a període de dol per a l'Església universal, sinó que també proporciona temps perquè tots els cardenals electors, dispersos arreu del món, puguin arribar a Roma.

Durant aquests dies, el cos del Papa difunt és preparat i exposat a la Basílica de Sant Pere, on milers de fidels poden presentar els seus respectes. Tradicionalment, els Papes són enterrats en una cerimònia solemne, amb assistència de caps d'Estat i representants de diferents confessions religioses, un esdeveniment que combina l'espiritualitat catòlica amb la rellevància política i diplomàtica pròpia del Vaticà com a estat.

El Conclave: una tradició medieval que perdura al segle XXI

El Conclave, paraula que deriva del llatí "cum clave" (amb clau), fa referència al fet que els cardenals queden literalment tancats amb clau fins que elegeixin un nou Papa. Aquesta pràctica, que es remunta al segle XIII, va sorgir després que en una ocasió els cardenals triguessin més de dos anys a elegir un nou pontífex, obligant les autoritats locals a tancar-los per accelerar la decisió.

Actualment, el procés manté aquesta essència d'aïllament, tot i que amb algunes modernitzacions. Els cardenals electors (tots aquells menors de 80 anys, aproximadament uns 120) s'allotgen a la Casa Santa Marta, una residència dins del Vaticà, però les votacions es realitzen a la Capella Sixtina, sota els famosos frescos de Miquel Àngel.

Abans d'iniciar el Conclave, la Capella es sotmet a una minuciosa revisió tècnica per assegurar que no hi hagi dispositius d'escolta o enregistrament. S'instal·la un sistema de bloqueig de senyals per evitar qualsevol comunicació amb l'exterior, i els cardenals juren mantenir absolut secret sobre les deliberacions, sota pena d'excomunió.

Les votacions: un ritual mil·lenari adaptat als temps moderns

El procés d'elecció es realitza mitjançant votacions successives. Cada cardenal elector escriu el nom del seu candidat en una papereta rectangular, doblega la papereta dues vegades, i la diposita solemnement a l'urna, pronunciant un jurament que afirma que està votant segons consciència.

Es poden realitzar fins a quatre votacions diàries: dues al matí i dues a la tarda. Per ser elegit, un candidat necessita obtenir una majoria qualificada de dos terços dels vots. Si després de trenta-tres escrutinis no s'ha aconseguit aquesta majoria, es pot ar a una votació entre els dos candidats més votats en l'última ronda.

El sistema de comunicació amb l'exterior és probablement un dels aspectes més coneguts del procés: després de cada sessió de votació, les paperetes es cremen en una estufa instal·lada a la Capella. S'afegeixen productes químics especials per produir fum negre si no s'ha elegit Papa, o fum blanc si finalment s'ha arribat a un consens. La famosa "fumata blanca" és el primer senyal que el món rep indicant que hi ha un nou Pontífex.

"Habemus Papam": el moment culminant

Quan finalment un cardenal assoleix la majoria necessària, el Degà del Col·legi Cardenalici li pregunta si accepta la seva elecció com a Summe Pontífex. En cas afirmatiu, se li demana quin nom papal desitja adoptar, una tradició que es remunta al segle VI quan Joan II va decidir canviar el seu nom de baptisme, Mercuri, per considerar-lo inadequat per a un Papa per ser el nom d'una divinitat pagana.

El nou Papa es vesteix aleshores amb els hàbits papals a l'anomenada "Sala de les Llàgrimes", una petita habitació adjacent a la Capella Sixtina. Mentre, els cardenals preparen la seva primera adoració i mostra de fidelitat al nou Pontífex.

Finalment, el cardenal protodiaca surt al balcó central de la Basílica de Sant Pere i pronuncia la famosa frase en llatí: "Habemus Papam" (Tenim Papa), seguit pel nom del cardenal elegit i el nom pontifici que ha escollit. Moments després, el nou Papa fa la seva primera aparició pública i imparteix la seva primera benedicció "Urbi et Orbi" (a la ciutat i al món).

Curiositats del procés d'elecció papal

Tot i mantenir una estructura bàsica secular, el procés d'elecció papal ha experimentat diverses adaptacions. Joan Pau II va introduir una modificació important: si després de 33 votacions no s'aconsegueix la majoria requerida, es pot ar a l'elecció per majoria absoluta. Benet XVI va restaurar posteriorment la necessitat d'una majoria de dos terços en qualsevol circumstància.

Tradicionalment, qualsevol catòlic baró pot ser elegit Papa, encara que des del 1389 sempre ha estat escollit un cardenal. Teòricament, el procés d'elecció és un dels més antics exemples de democràcia en funcionament continu, tot i que amb un electorat extremadament selecte.

La seu vacant més llarga de la història moderna va ser la que va seguir a la mort de Pius VI el 1799, que va durar gairebé sis mesos, mentre que la més curta va ser després de la mort de Pius XII el 1958, amb només 17 dies fins a l'elecció de Joan XXIII.