Així eren les mones de Pasqua originals: encara se'n venen a Lleida?

Les mones de Pasqua originals, elaborades amb massa de brioix i decorades amb un ou dur, estan pràcticament desapareixent del panorama gastronòmic. Segons confirmen els professionals del sector a Lleida, aquesta versió clàssica de les postres pasquals ha cedit terreny davant les elaboracions de xocolate.

"El fet que porti un ou dur suposa un problema per a la seua elaboració ja que és un ingredient molt controlat i Sanitat dictamina que ha de ser pasteuritzat", explica Toni Frias, president del Gremi de Forners Terres de Lleida. Aquesta exigència sanitària ha complicat la producció de les mones tradicionals, provocant la seua gradual desaparició dels aparadors. Carles Ribes, president del Gremi de Pastisseria de Lleida, confirma aquesta tendència: "Gairebé no es venen, la gent ja no les demana, encara que siguin les de tota la vida".

El sector pastisser afronta la campanya amb optimisme malgrat el significatiu augment en el preu del xocolate, que ha repercutit directament en el cost final de les mones més demandades actualment. Aquest encariment no sembla estar afectant negativament les previsions de venda, el que demostra l’arrelament d’aquesta tradició en la cultura gastronòmica espanyola.

Què són les mones de Pasqua i quin és el seu origen?

Les mones de Pasqua constitueixen un dels dolços més emblemàtics del període pasqual a Espanya, especialment en comunitats com Catalunya, València, Múrcia i algunes zones d’Aragó. Tradicionalment, aquestes postres representen un regal que els padrins entreguen als fillols Diumenge o Dilluns de Pasqua, simbolitzant el final de la Quaresma i la celebració de la Resurrecció.

En la seua versió clàssica, la mona consisteix en una massa dolça tipus brioix, amb forma circular, adornada amb ous durs, la closca dels quals solia tenyir-se de colors vius. Amb el pas del temps, aquesta elaboració ha anat evolucionant fins les actuals versions de xocolate amb figures decoratives, que han guanyat popularitat especialment entre el públic infantil.

El nom "mona" prové probablement del terme àrab "munna", que significa provisió de la boca o regal, reflectint la influència cultural deixada durant l’ocupació musulmana de la península ibèrica. Alguns historiadors també relacionen aquesta tradició amb antigues celebracions paganes de la primavera, posteriorment adaptades al calendari cristià.

Normatives sanitàries que afecten l’elaboració tradicional

Les regulacions sanitàries actuals han suposat un obstacle significatiu per a la producció de mones tradicionals. La normativa espanyola de seguretat alimentària estableix requisits estrictes per al maneig d’ous, especialment quan aquests formen part de productes que no rebran un tractament tèrmic posterior suficient per eliminar possibles patògens com la salmonel·la.

L’exigència d’utilitzar ou pasteuritzat ha complicat el procés productiu de les mones clàssiques. Aquest tractament, que consisteix a sotmetre l’ou a una temperatura controlada per eliminar microorganismes, altera lleugerament les propietats del producte, afectant tant el seu aspecte visual com la facilitat de manipulació durant l’elaboració artesanal.

A més, els establiments han de mantenir traçabilitat i control de temperatures rigorosos, la qual cosa suposa una càrrega istrativa addicional que molts petits obradors troben difícil d’assumir per a un producte amb demanda decreixent.

L’auge de les mones de xocolate davant les tradicionals

El declivi de les mones tradicionals ha coincidit amb l’ascens imparable de les versions de xocolate. Aquestes elaboracions, més vistoses i amb més atractiu visual, especialment per al públic infantil, han revolucionat el mercat. Les figures de xocolate que adornen aquestes mones modernes van des de personatges de dibuixos animats fins figures d’esportistes o superherois, adaptant-se a les tendències i gustos contemporanis.

El sector pastisser ha trobat en aquestes creacions una oportunitat per mostrar la seua creativitat i mestria tècnica, desenvolupant autèntiques obres d’art comestibles que, en alguns casos, assoleixen preus considerables. Aquesta reinvenció del producte tradicional ha permès que el costum de regalar mones perduri, encara que transformada.

Tanmateix, la situació actual del mercat del cacau, amb un increment notable en els preus internacionals, està pressionant a l’alça el cost d’aquestes elaboracions. Segons fonts del sector, el preu del xocolate ha experimentat augments de fins un 40% l’últim any, el que inevitablement es reflecteix en el producte acabat.

Per què ha apujat tant el preu del xocolate?

L’encariment del xocolate respon a múltiples factors que han afectat la cadena de producció global del cacau. Els problemes climàtics a les principals regions productores de l’Àfrica Occidental, especialment a Costa d’Ivori i Ghana (que representen aproximadament el 60% de la producció mundial), han reduït les collites.

A això se sumen els efectes persistents de les disrupcions logístiques postpandèmia, l’augment generalitzat dels costos energètics i de transport, i la creixent demanda mundial de productes de cacau, especialment en mercats emergents asiàtics.

Els experts del sector assenyalen que aquesta tendència alcista podria mantenir-se a mitjà termini, la qual cosa planteja desafiaments per als artesans pastissers, que han d’equilibrar la qualitat dels seus productes amb preus que resultin acceptables per als consumidors.