Matí de diumenge
Mentre intentàvem sortejar els clots de mig metre d’amplada i de més de deu centímetres de profunditat a cops de volant, tot fent ziga-zaga com si conduíssim un auto de xoc d’una atracció de fira, ens fèiem creus de l’estat d’abandó d’una carretera secundària que enllaça les poblacions d’Aspa i Alfés. No és pas que no hi estem avesats a patir la manca de manteniment i millora d’autovies, carreteres i camins on, per posar només un exemple, circular pel carril dret de l’autovia A-2, seguint fil per randa la normativa de trànsit, és un esport de risc per a la seguretat del conductor i la del vehicle. Un cartell a l’inici d’aquest Via Crucis advertia els confiats conductors d’una limitació de 50 km/h, una recomanació del tot malèvola que, en el cas d’haver-la volgut seguir, no tinc cap mena de dubte que haguéssim guanyat la rifa d’un viatge de tornada a casa en grua. Amb els cinc sentits concentrats en aquella via descarnada degut a un abandonament vergonyant que l’ha deixat completament intransitable, vam trigar mitja hora per recórrer aquells mal comptats sis o set quilòmetres que, en mala hora, havíem triat per iniciar la nostra petita excursió de diumenge per veure les conegudes Peixeres d’Alfés, assuts per al rec o les basses que aprofitaven el cabal del riu. Quan vam arribar a Alfés vam baixar del cotxe i, tal com va fer el papa Joan Pau II quan va aterrar a l’aeroport de Varsòvia, vaig besar el terra. Com també ja és marca de casa nostra, no vam trobar cap indicador que ens assenyalés el camí que havíem de seguir per arribar a les Peixeres i vaig decidir preguntar a l’agrobotiga situada a l’edifici de la Cooperativa del Camp de Sant Salvador, on vaig tenir la immensa fortuna de conèixer el Toni, un noi molt trempat que tant sí com no ens va voler acompanyar perquè, tal com ens va dir, m’encanta ensenyar aquest paradís on visc ple d’aus i natura. I la carretera, vaig preguntar-li, com és que sembla un camí de carro? El Toni viu a Aspa i també la pateix. Ha punxat vint vegades i, com molta gent, està fins al capdamunt que els dos ajuntaments que en tenen la responsabilitat els assegurin que no disposen de diners per arreglar aquest tram. I és cert. Alfés amb 284 ànimes i Aspa amb 219 engreixen un llistat de municipis de menys de 1.000 habitants amb pressupostos que s’esgoten amb les despeses corrents. Si no disposen de mitjans materials ni pressupostaris per a poder complir amb les seves obligacions, quin sentit té aquesta inoperant fragmentació municipal?
