Qui pega, paga!
Per a moltes persones, un dels privilegis de la jubilació és la sensació d’alliberament. No només de l’esclavatge diari del despertador, d’un horari fixat i, tal vegada, d’una feina que mai no els ha fet el pes. Sovint poder interrompre per sempre més el lligam laboral els deslliura de l’obediència no escrita i d’haver de continuar acotant el cap per allò de qui té el cul llogat no seu quan vol. De ben segur que no deu tenir preu poder treure’s la faixa i el morrió sense haver d’esperar a arribar a casa per confessar a crits que ja n’estan fins al capdamunt de ar l’incompetent de torn. Esdevenir lliures per fer tot allò que els roti, també, arribat el moment, inclou poder dir el que durant anys i panys han hagut de callar. No és aquest el cas del que fou comissari de l’Àrea de Recursos Operatius dels Mossos i fins a l’agost cap de la Regió Metropolitana Nord, Sergi Pla, que en una entrevista de fa uns anys va respondre a Jordi Évole que la policia exerceix la violència legal o, el que afirmava Max Weber: la policia en un estat democràtic és l’única que té el monopoli de la violència per garantir la seguretat, l’ordre, el patrimoni i la vida dels ciutadans. Per aquells que sempre van amb el lliri a la mà i que encara no han entès el conte de La rateta que escombrava l’escaleta, un policia és el més semblant al dimoni escuat, sempre, és clar, que no arribi el dia que els robin, els apallissin, els violin o els ocupin la casa. Els mossos i la guàrdia urbana estan farts d’haver de ar, des de la més absoluta impotència, com els delinqüents tenen barra lliure per tornar a delinquir una i una altra vegada i se’ls nega el dret a fer servir la violència, precisament, en benefici dels ciutadans exemplars. És sorprenent com els cossos policials que, segons la llei, són els únics que poden exercir la violència són víctimes d’una violència extrema per part dels delinqüents. L’atac que van patir a la Mariola amb sis agents ferits o el multireincident marroquí que va arrencar un dit a un agent de Ripoll són exemples de la gravetat de la situació que, inexplicablement, segueixen amagant els mitjans públics i l’incompetent govern amb la inestimable complicitat d’aquest invent anomenat esquerra woke. Ja té bemolls que la nostra policia s’hagi de manifestar per exigir que els deixin exercir la seva professió mentre el comissari en cap del cos, Miquel Esquius, i el cobejat Trapero s’amaguen sota la catifa. Cal recordar que sense seguretat no hi ha democràcia?
