La mona: signe d’identitat

Més enllà del que artificiosament pugui assenyalar un document que no respon a la nostra nacionalitat ni tampoc a la nostra identitat, celebracions com la de Sant Esteve o com la d’avui, Dilluns de Pasqua, ens recorden que els catalans no som espanyols ni tenim res a veure amb Castella. En un article intitulat Per què els catalans celebrem el Dilluns de Pasqua i els espanyols no?, l’historiador Marc Pons ens feia memòria dels dominis cristians de la Serralada Cantàbrica d’Astúries, Lleó, Galícia, Castella i Portugal que van créixer al voltant de la restauració de la monarquia visigòtica hispànica a diferència dels comtats catalans de fàbrica i de tradició netament carolíngia. El refrany “Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral” ens entronca amb el nostre at, el que ens lliga amb aquella primerenca Europa que, amb el pas del temps, ha conformat els principals estats europeus. Aquell disc dedicat que ens va regalar la Constitució espanyola en el seu article 145, capítol tercer, títol VIII, emprant l’artificiositat de la llengua imposada “En ningún caso se itirá la federación de Comunidades Autónomas”, el Dilluns de Pasqua la desmenteix i en fa befa perquè, com d’altres constatacions, aquesta celebració cristiana és la prova fefaent de l’existència tossuda i resilient dels Països Catalans. Una llengua, una cultura, una identitat. La tradició. Una realitat. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Territori totèmic i perdurable. Rossellonès és el refrany “Pasqua sense truitada, com Nadal sense torronada. Pasqua sense ous, com Nadal sense torrons” i valenciana és la mona de factura casolana, feta amb pasta adobada, de tipus circular, amb un forat al mig i amb dos ous, sostinguts per una creu de pasta, que els travessa per damunt, i a més, un parell de taronges. El pastís que ens agermana. El sucre, la farina, els ous. L’empremta d’un at gloriós. L’ADN que perdura en el temps malgrat els atacs per terra, mar i aire dels que ens volen amnèsics. Diu la bíblia del costumari d’en Joan Amades que el pastís, a banda dels ingredients bàsics, ha de tenir tants ous com anys té l’infant que la rep de la mà dels padrins, fins a un màxim de dotze anys. El límit el marca l’arribada de la confirmació o la comunió, una barrera que és d’agrair perquè anar sumant ous indefinidament no deu ser gaire bo per al colesterol.