L’orquídia blava

Sovint, quan parlo amb algú del tema de les xarxes socials, comento que hi ha tres o quatre categories entre els que són participants ius: 1) els patriotes, que les fan anar molt; 2) els que les miren i de tant en tant hi posen un like; 3) els tafaners, que et diuen que miren tot allò teu i els agrada, però no volen quedar reflectits en públic, només interactuen amb la vista; i 4) els enemics, que declaren obertament que no volen saber res de cap xarxa. Ben segur que la segmentació podria tenir més variables però, en la meva experiència en aquest món, aquestes són les més rellevants de què disposo en la meva jerarquia mental.

Aquesta història s’inicia quan vam tancar el meu soci i jo la nostra empresa dedicada durant més de quaranta anys als serveis de publicitat, imatge d’empresa i edició. Després de la crisi generada per l’última bombolla immobiliària, vam posar el local en venda i jo vaig seguir l’activitat des de casa meva. El meu fill, que sovint en aquella època semblava que vivia en un món paral·lel, un dia em diu “pare, t’he apuntat al Facebook”. Jo li vaig preguntar “i això què és?” i em va respondre “allò que avui en dia gairebé sap tothom”. Jo feia anar l’ordinador per als treballs fotogràfics i gràfics de disseny i la xarxa Internet per enviar mails i mirar algun web. Ell em va introduir per sorpresa en la xarxa Facebook. Després d’un petit brífing, ens vam posar tots dos a l’ordinador i em va fer cinc cèntims de com funcionava tot allò. Vist ara i mirant enrere, he arribat a la conclusió que em va salvar la vida. De seguida vaig descobrir grups de gent aficionada a la fotografia on molts d’ells publicaven gairebé cada dia i jo també ho feia cada dia amb un realment enriquidor, fins que vaig descobrir que el meu mur de Facebook era la meva sala d’exposicions personal. En aquell instant vaig deixar de publicar en grups, només ho feia a la meva galeria.

Un cop feta la introducció, us vull explicar que la foto d’avui és de la vora del riu Montsant, relativament a prop d’Ulldemolins i a tocar de l’ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau. La vaig publicar a la meva pàgina i un personatge del Pla d’Urgell molt compromès amb la cultura i el teatre, que em seguia i amb el qual havíem interactuat algun cop, em confessà que la imatge l’havia encisat i que li havia inspirat una rondalla. Me la va enviar, jo la vaig llegir, vaig entendre que parlava de mi, em vaig emocionar i li vaig demanar permís per publicar-la, naturalment acompanyada de la foto, i així ho vaig fer.

Rondalla de l’orquídia blava

Des de sempre la fotografia ha estat el meu gran amor, la meva gran ió i com tot en la vida ha tingut èpoques i estats de tota mena. Darrerament, m’he llençat a fer fotografies de llocs, d’edificis que van tenir una vida immensa i ara estan buits, desmanegats, alguns més que d’altres, però, així i tot, són plens de vida, plens d’una vida especial en cada moble, eina, vas, detall que s’ha quedat allí i que ha sobreviscut al pas dels anys i les inclemències dels temps.

La muntanya, en tots els seus vessants, també ha estat des de molt jove una de les meves altres ions, per tot el que hi vius i hi descobreixes. T’omple com a humà veure i viure la natura d’una forma domèstica, o en la millor manera de veure-la, salvatge i sense la petjada no sempre agradable i afortunada dels humans.

En una de les meves darreres incursions en un indret d’aquesta mena vaig perdre la colla amb la qual havia començat la caminada i no sé per quina raó vaig fer cap a un caminet que, no sé com dir-ho, tenia un aire especial, hi havia una mena d’aura que va com xuclar-me cap a ell. Qui s’hagués resistit a una cosa així? De cop i volta, l’excursió habitual dels dimecres s’estava convertint en alguna cosa especial. Els de la colla no es veien ni se sentien per enlloc i jo havia fet cap a un corriol on vaig començar a caminar gairebé endut, sense un control total de la meva voluntat.

El corriol estava flanquejat tot per unes orquídies salvatges precioses d’un blau intens que era com si tinguessin llum a dins. El punt final del camí era un gorg enmig d’unes roques gastades pels anys, les erosions i els aiguats. Cap rierol no arribava fins allí, la tolla d’aigua era perduda i amagada entre la boscúria. Al voltant i en els marges i les capterreres eren plenes d’una molsa alta frondosa i d’un verd veritablement especial. Però el més especial era que aquí i allà, escampades per tot arreu, les orquídies em regalaven la vista d’una manera molt gratificant.

Vaig començar a fer fotografies com un posseït però, a l’hora de veure-les al visor, no eren nítides. La majoria sortien com si davant hi hagués un tul, com una mena de boira. No entenia res. Primer em vaig posar molt nerviós –com em podia ar això a mi!!!–. Vaig seure prop del gorg en una pedra quasi anatòmica, vaig fer un glop i em vaig quedar badant davant de tota aquella meravella.

Ara sé que vaig adormir-me i em va despertar un gran enrenou de l’aigua del gorg i perquè les roques van fer com un sostrac. De sobte, del fons del gorg van aparèixer com un esbart de cigonyes blanques, que no eren altra cosa que les aloges que viuen al fons del gorg i que surten de nit a cuidar les orquídies blaves, la visió va ser... crec que no em refaré mai d’una cosa així. Vaig procurar no fer soroll amb la càmera per fer unes fotos, de seguida la Reina de les Aloges es va dirigir a mi i amb una veu de timbre especial va dir-me que les aloges no es poden fotografiar, que totes les fotos quedarien velades.

I va afegir: “El que tu has vist aquesta nit, molt poca gent ho ha vist i gaudit, nosaltres escollim qui volem que camini pel corriol de les orquídies blaves que et porta a aquest indret tan màgic on cada mitjanit sortim de dins del Palau que tenim al fons del gorg per vigilar i guardar l’entorn i procurar que ningú, cap animal ni humà, pugui malmetre cap orquídia blava”.

“Si malgrat tot no fan cas de les nostres advertències no els tocarà una altra que viure amb el nostre encanteri, que té respostes diferents segons les circumstàncies”.