Vergonya
Amb les amigues, ens trobem per dinar. Fem cap a una cafeteria de barri amb una decoració molt moderna i televisors arreu. La nostra taula es troba vora un gran finestral des d’on podem veure un col·legi. Vora seu hi ha un parc infantil amb tota mena de jocs per la quitxalla. El local es troba ple a vessar de gent que com nosaltres, mentre dina, conversa alegrement. El xivarri és distès i agradós. La nostra taula és plena d’àpats de tota mena. Hi ha qui tria verdures a la planxa i qui les prefereix al vapor, o bé qui demana pasta, o bé amanida, o bé carn, o bé peix. De fet, tants caps, tants barrets. El que és innegable és que la taula fa un goig que enamora.
Mentre observo colors i textures de les menges, el televisor vomita: “La vida de dos milions de persones està en perill. Si l’ajuda humanitària no arriba aviat a Gaza, prop de mig milió de persones moriran per culpa de la fam. Els camions d’ajuda internacional estan aturats. Mentre els gazians moren de gana, milers de camions amb queviures, aigua i medicaments esperen poder entrar a la Franja.”
No me’n sé avenir. De debò? Quin tipus de cervell pot voler matar, tota una població, d’inanició?
Per la finestra de la cafeteria veig com la quitxalla, que ja ha acabat de dinar, ha fet cap al parc. Juguen, corren, es persegueixen, riuen. Per la televisió ensenyen una criatura que només té pell i os. Una veu de fons explica: “Si no es dona accés als subministraments, catorze mil bebès moriran en els dies vinents.”
Se m’irisa la pell. Totes les amigues hem deixat de parlar. La veu segueix: “Criatures de cinc anys, que han quedat absolutament soles, només volen una cosa: morir.” La Rita exclama: “De debò, això és permissible? On són tots els estats del món? Què fa l’ONU? I els organismes internacionals? Per què serveixen si no poden aturar ja, immediatament, aquesta barbàrie? Reaccionaran quan no quedi ningú a qui matar?”
El cambrer ens pregunta si volem postres. No. No en volem. A totes nosaltres se’ns ha fet un nus a l’estómac. La canalla entra i surt corrent i rient del local. Són criatures i són feliços. La veu de la televisió segueix: “Els bebès de Gaza estan tan desnodrits que no tenen força ni per plorar.” L’Emi no es pot contenir: “Aquest món em fa vergonya, una gran, immensa i profunda vergonya!”
