L’escalfor
A Ca la Pepita, a Alpicat, les amigues ocupem tres taules durant dues hores ben bones. Els cafès no deixen de fumejar. Els temes de conversa se superposen els uns als altres fins que la Rita, tot fullejant un diari, exclama: “Mare meva, encara cueja l’apagada elèctrica de l’abril. Em sembla bé que se’n vulgui conèixer la causa per esmenar els possibles dèficits i que no torni a ar. Però potser ja n’hi ha prou. Que jo sàpiga no es va produir cap catàstrofe de dimensions siderals.” Com era d’esperar, la Berta opina que no hi va haver cap cataclisme. Però que l’aturada de trens, el fet d’haver d’utilitzar generadors als hospitals i quedar-nos incomunicats no va ser pas poca broma.
Aleshores qui pren la paraula és la Júlia que, amb una rialla de banda a banda, ens explica: “Aquell dia, més o menys a partir de dos quarts d’una: Festa! No vaig haver de cuinar ni fregar plats. Feia anys i panys que per dinar no menjava pa amb tomata, tonyina, olives i arengada fumada. Acompanyat d’una amanida d’enciam, tomates xerri, formatge Feta, nous i una copa de vi del Castell del Remei. La tarda la vaig ar al parc amb unes amigues del barri i els seus nets que estaven més contents que gínjols, per no tenir activitats extraescolars. En tornar a casa em vaig trobar força grups de joves. Els vaig preguntar si ava alguna cosa i em van respondre que com que no podien comunicar-se per mitjans electrònics ho feien personalment. Cosa que vaig trobar fantàstica. Per sopar un altre entrepà. Fins i tot estava il·lusionada pel moment en què em posaria al llit. Per no haver fet cas del Kit de subsistència, no tenia llanterna, ni ràdio de piles, ni res que em comuniqués amb l’exterior. Genial! Res ni ningú, no em destorbaria de llegir. Podria acabar la novel·la que tenia a mitges. Abans no es fes negra nit, ho vaig preparar tot. Vaig omplir el capçal del llit, de punta a punta, amb espelmes. Quan em disposava a ficar-me entre els llençols i gaudir d’un ambient força acollidor, va arribar la llum. Vaig pensar: «Tot el goig en un pou».”
La Carme no se’n pot estar: “Mira que n’ets! Qui més qui menys estava preocupat i tu gaudint del desastre.” La Júlia es defensa: “Doncs què vols que et digui, un dels meus lemes preferits és: «Ja que la casa crema, aprofitem-ne l’escalfor».”
