Tanta claredat

Quan retrobem una persona trenta anys després ens reconeixem de seguida. “No has canviat gens”, li diem. “Tu tampoc”, ens diu. Tots dos mentim, i així ha de ser. La necessària mentida piadosa, que és aquella en què la veritat li diu a l’educació i, a vegades, també a la misericòrdia: vostè primera. Cal reivindicar amb una delicadesa inexpugnable l’aroma del temps. La primera llum que vam veure quan vam obrir els ulls per primera vegada és essencial. Com ens enlluerna la neu de fa una pila d’anys! La memòria retoca i inventa per fer interessant l’avorrida successió dels dies, com qui renta al riu la roba i els records, i és potser per això que a vegades som les úniques persones que ens estimem a nosaltres mateixes després de conèixer-nos a fons. Conèixer-nos relativament. No hi ha paraules per expressar el que és més profund. Com més intentem explicar-nos, menys ens entenem. No tot és inefable. Només la veritat. La veritat que algun dia se sap, però quan ja no queda ningú. Som feliços quan oblidem què ens espera. Siguis lliure, ens diuen. Però si ens diuen que siguem lliures amb un imperatiu no serem lliures: només complirem una ordre. La llibertat és difícil perquè són tan a prop l’infern i el paradís! Quan no podem determinar què és important, tot perd importància. No es pot perdre la capacitat de no fer res. Dormir és essencial. El son com una cosa bona, indòmita, com una ànima en un cos. S’ha de ser molt estúpid per no equivocar-se mai. La complexitat que tot ho qüestiona és preferible a la simplicitat que tot ho soluciona. El més important no és encertar la diana; és no equivocar-te de diana. L’objectiu és no perdre ni als cinquanta ni als seixanta ni als setanta ni als vuitanta anys la curiositat pel món que ens envolta. Les ganes de comprendre. La vida és un carreró que desemboca en la mort, i entremig: vents, alegries, ocells, pluja, penes, amors, nostàlgies: una capsa de joguines. Una festa. El nostre cor espera, amb Machado, cap a la llum i cap a la vida, un altre miracle de la primavera, i quan arribi farem el que s’ha de fer davant d’un miracle: no preguntar i ser només testimonis de tanta claredat, amb la fe profunda d’un ateu que resa.