Pobres rics rucs

poetes tristos, deixeu-vos estar de bestieses! Abandoneu el lament pel temps perdut i celebreu el prodigi del moment present, la meravella d’estar vius, l’espectacle de la gran quantitat de coses quotidianes que estem tan acostumats a veure-les que no les veiem. Sovint no a res a excepció del temps que ens fa i ens desfà i també el meteorològic, el sol que irromp i es fa el món, l’alba amb què comencem a caminar per la nostra vida de cada dia, la nit que distribueix en tot el que troba el seu silenci, les pel·lícules de cinexin que fa 50 anys que no veiem i les seguim mirant. Temps remot com el pas d’Aníbal pels Alps. Temps que és un criat de l‘eternitat. El que és visible és només un exemple del que és real. Som com bèsties que ignoren el seu destí, però a elles, al contrari que a nosaltres, no els importa. Només Déu, per ser Déu, està més sol que nosaltres. Som homes sols abans de la invenció d’Eva que badallen igual que el Creador, avorrit del paradís sense sentit que li ha sortit. A tots se’ns emporta la moda. ¡Qué difícil es cuando todo baja no bajar también! Tots ens hem inclinat cap endavant com un bosc de bambú amb un vent huracanat. Els que cobdicien molt són tan presumptuosos que perden el que tenen pel que no tenen. Pobres rics que perden encara que guanyin. Pobres rics rucs. De la guerra amb els altres en fem retòrica; de la guerra amb nosaltres mateixos en fem poesia. A l’amplada i la llargada pròpies de la retòrica, la poesia hi afegeix una tercera dimensió, la profunditat, que és la que dona ànima. És imperdonable convertir la vida en especulació. És un sagrament, i el seu ideal és l’amor. Ens coneixem massa perfectament per separar-nos. Envegem els núvols ociosos i somiadors que dibuixen petjades de fum, i s’inclinen, i es camuflen, i quan el vent ve a buscar-los es retiren, i fins aquell precís moment han estat rodejats pel cel. També envegem la veu cremada de Billie Holiday, un canelobre desconsolat sobre un piano lluent, la dignitat del rostre devastat. Enmig de la fúria i el soroll del món, com si fos un escenari de Shakespeare, hi ha un llamp que el travessa de cap a cap. És l’alegria d’un instant. Mentre hi hagi alegria, res no està perdut.