Sense amo
No tots els vençuts són decents, però tots els decents són vençuts. Ens despistem un moment i se’ns desploma la traïdora bellesa. Sòfocles ens va dir que el millor que li podia haver at a una persona és no haver nascut, i des de llavors portem dos mil cinc-cents anys rebel·lant-nos. Ho fem des del primer dia. Cap de nosaltres es va preguntar ser o no ser abans de néixer, ni va demanar més temps per pensar-s’ho. Quan veiem les atrocitats que sacsegen el món, com si totes les coses que en les hagués ideat un guionista cruel per fer content el senyor Satanàs, ens sorprèn que el cel clar de la primavera, tan pur, ni tan sols es digni a ennuvolar-se una mica, i llavors aspirem a ser com els pensaments dels gossos, enigmàtics però bons com el pa. Ens submergim atrets per la remor de les aigües subterrànies on neixen fantasmes, s’amaguen experiments alquímics, es busquen tresors i es resa per les ànimes del Purgatori, i quan emergim ens sentim com un panteó imponent que té la cúpula oberta per comunicar el cel i la terra. Tenim complex de Rebecca: no podem omplir el forat que han deixat els nostres avantats. Els clàssics són autors que gaudim més quan els rellegim als 60 anys. Poden provocar enveja? Poden provocar enveja, sí, i la nostra obligació és reconduir-la cap a la reacció correcta davant el talent aliè, que és l’iració. Pot tenir l’enveja efectes beneficiosos? Pot tenir l’enveja efectes beneficiosos, sí: Lampedusa va escriure Il Gattopardo els últims mesos de la seva vida en un atac d’orgull davant l’èxit dels seus cosins germans perquè “tenia la certesa matemàtica que no era més ruc que ells”, i ho va demostrar. Per fer coses que valguin la pena cal tenir fe en un mateix. Creiem perquè la fe no és una certesa que tenim; és una certesa que ens posseeix. No és una explicació; és creure que l’explicació que desconeixem existeix. I és així com arriben moments de silenciosa felicitat en què ens adonem que les ferides que no es tanquen mai es tanquen un dia. En aquests moments venen a fer-nos companyia gats reals i imaginaris, el sol dels seus ulls, propers i misteriosos com la mort i l’eternitat. Gats casolans, gats de carrer. Tots sense amo.
