De la Segarra

Si vostè té un moment, m’agradaria parlar-li de la Segarra, la meva terra de naixement. Una comarca que, com tantes, no juga a la lliga del litoral, ni a la de la neu i les muntanyes. La Segarra és el portes endins íntim i social. Treure el nas rere la persiana. Tancar-se a casa per guardar-se de la xafogor de la migdiada. La Segarra és terra de bruixes, on la padrina et curava l’airada a cop de plat d’aigua i oli: “Si és al matí, valga’m Déu i Sant Martí. Si és al migdia, valga’m Déu i la Verge Maria”.

Està tan preciosa en plena primavera amb els camps sembrats a rebentar d’espigues que, aquest any sí, s’enfilen amunt amb una xuleria fascinant. Una estesa de verds que s’acaben tocant amb els blaus del cel. Dos mars: un verd, un blau. I ballant pel mig, el roig de les ruelles o roselles o digui-li vostè com vulgui, se li compten fins a quaranta noms diferents. De petites, les recollíem en ramets amb el groc del pixallits i de les argelagues, el blau dels llins i el blanc de la ravenissa o el lila de les malves que també es posaven a l’aigua de les lavatives perquè, deien, feia bé per netejar “racons”.

Quins farts de tastar floretes de colors i ara representa que “s’ha descobert” això de posar flors a les receptes. Santa Innocència! No hi havia plat més dolç i improvisat que alguns pètals de colors, reblat amb un bon ametlló ben verd que et cruspies clandestinament perquè “ves que no et mati!” Tot taca i tot pot matar quan ets petita i de la Segarra. I les margarides o la camamilla que només diuen que sí, allà, a casa. No és només terra de castells, que també. És la Segarra de Pedrolo, de Fabregat, de Margarit, de Gómez Grau o de Duran i Sanpere. De la Salat, els Santesmasses i de Turulls –te’n deixes tants, Martí! Quedes molt malament!–. És secà de Serè i de Marinada. D’escurçons. De Camins rals. D’olor de porcs camí de l’era. Sí, no he dit pudor.

I en un instant, marxa el verd i entra el mar groc del juny a tocar el cel. I després tornarà el marró que ens recordarà que tot és efímer, que val més qui els sap guardar que no pas qui els sap guanyar i que ser de la Segarra és, certament, una manera d’entendre i d’observar el món mentre sembla que badis... Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.