La mona i Sant Jordi
L’any 325, el primer Concili de Nicea va establir la manera de fixar la data de la Pasqua de Resurrecció. Així, des de fa 1.700 anys, la principal celebració cristiana s’escau en el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera, a l’hemisferi nord. I és gràcies a aquest càlcul avial que, enguany, celebrem el dia de la mona la mateixa setmana que Sant Jordi, un fet gens freqüent. De fet, amb només dos dies de diferència, gaudirem de dues de les nostres tradicions més estimades, envoltats d’amics, xocolata, literatura i roses. Què més es pot demanar?
Anar a plegar la mona a casa dels padrins de bateig encara és un costum ben viu i amb significat simbòlic que representa la protecció del padrí i la padrina envers els fillols, per això abans només es feia fins que els infants prenien la primera comunió, quan se suposava que assolien la capacitat de discernir entre el bé i el mal. No sempre era així, perquè, de padrins, n’hi ha uns més generosos que els altres, i de vegades els més esplèndids ho allargaven fins a la majoria d’edat o, fins i tot, més enllà. Encara recordo perfectament, quan, cada any, ben mudades amb el vestit d’estrena d’aquella primavera, amb la meva germana recollíem a casa dels padrins –que en el nostre cas coincidien amb els avis paterns i materns– dues mones enormes cadascuna que tot just podíem sostenir l’estona que els pares ens feien la foto de rigor. Aquelles ja eren mones modernes, guarnides amb nata, fruita escarxada o mantega, i coronades amb la figura de moda, segons el que era popular a la televisió, o bé un ou ben gros de xocolata i una corrua de pollets grocs i plomalls de colors.
Aquest pastís té un origen incert, si bé l’elaboració d’antany era força més modesta. En lloc de bescuit xop d’almívar, s’enfornava pa de coca i es guarnia amb ous durs, amb clasca i tot. Avui dia, encara venen aquestes mones tradicionals, al costat de les que són cada cop més sofisticades, gràcies a l’art dels grans mestres pastissers que, com és lògic, s’adapten als gustos actuals. És molt nostre això d’innovar i, alhora, mantenir la tradició. Igual a amb els llibres. A cada parada, al costat de les novetats editorials més aplaudides, sempre hi ha lloc per a una novel·la de Rodoreda, un Pedrolo o uns poemes d’Espriu.
