Per una accessibilitat més gran en la sanitat

Els lleidatans que compten amb una pòlissa sanitària privada van a l’alça i, segons les últimes dades de la memòria del departament de Salut, corresponents al 2023, ja són més de 125.000, gairebé un terç del total, després d’un increment del 27% en una dècada. La progressió ha estat similar a tot Catalunya i s’ha mantingut fins i tot en temps de dificultats econòmiques, com els de l’inici de la pandèmia, quan recórrer a la sanitat privada té un cost significatiu per a la butxaca. Per això encara crida més l’atenció aquesta tendència, per molt que la covid hagi sensibilitzat els ciutadans que la salut és primordial. Professionals del sector i els mateixos pacients coincideixen a assenyalar que la principal raó que explica aquest fet és la llista d’espera que hi ha en el sistema públic per accedir a les visites a l’especialista i a determinades proves i operacions. Dies enrere, donàvem compte de diversos casos de pacients a qui havien donat cita per al traumatòleg per a d’aquí a diversos mesos i fins i tot més d’un any. És evident que els que s’ho puguin permetre buscaran una alternativa per poder tenir com més aviat millor un diagnòstic sobre malalties que moltes vegades venen acompanyades de dolor o limitació en la mobilitat. No és l’única especialitat que es troba en aquesta situació, i el mateix a amb intervencions de patologies que no comporten un risc vital si es demoren un temps, com cataractes o hèrnies, però que resulten invalidants per als afectats en la seua vida quotidiana. Cal deixar molt clar que la sanitat pública catalana ofereix atenció a tots els ciutadans i és de primera línia a nivell internacional. Per valorar-ho en la seua justa dimensió, només cal veure les desenes de milions de persones que no disposen d’assistència als Estats Units, la primera potència mundial, on Trump està retallant encara més les prestacions. Ara bé, hi ha un creixent problema d’accessibilitat, motivat perquè la població augmenta en més proporció que l’estructura sanitària, per la falta de professionals en diferents especialitats i, com a problema de base, per les limitacions pressupostàries. Els sindicats del sector insisteixen en la necessitat de disposar de més mitjans, mentre que els directius dels centres privats defensen que la solució per millorar l’atenció a per una col·laboració més gran entre tots dos sistemes. No queda altra que prioritzar la sanitat en els pressupostos i, en un moment en què estan en auge les forces d’ultradreta que prometen grans baixades d’impostos, no està de més recordar que aquests són els fonaments de l’estat del benestar i que si volem que la sanitat, l’educació i els serveis socials públics siguin de qualitat hi ha d’haver prou ingressos per a això, acompanyats d’una bona gestió. Deixar-los en mans del mercat només garanteix desigualtat.