La cirera, un sector a l’alça
A la majoria de lleidatans pagar per anar a collir cireres els fa somriure, ja que qui més qui menys ha suat tinta a 38 graus a l’ombra en la recollida de la campanya de la fruita en algun moment de la seua vida. I per descomptat també somriuen els pagesos o temporers que treballen de sol a sol per a l’aliment familiar. Però si ho mirem amb perspectiva, el valor afegit a la producció agrícola de Lleida que ha comportat, i comporta, la promoció dels camps en flor del Baix Segre, Pla, Garrigues o Noguera són per retre un homenatge a Aitona, que va ser el primer a explotar aquesta promoció de l’agricultura lleidatana i a tots els altres que han seguit la seua línia. Ara, aquesta població del Segrià organitza dos jornades per collir cireres en el marc de Fruiturisme i conèixer i disfrutar els productes locals de proximitat. El sector de la cirera no és dels més estesos a Ponent, ja que només té 988 hectàrees plantades, de les quals 795 són productives, i la collita a Lleida no supera les 4.000 tones. Però l’interès per aquest sector creix, recordem les Cherries Gourmet, conreades als hivernacles de l’empresa SAT Edoa, situada a Almacelles, que després d’anys d’investigació van portar els quatre fundadors de l’empresa a trobar una manera de collir les cireres al març, cosa que les converteix en les més primerenques del món i de les més cares.
La generació perduda
Amb Romería, pel·lícula presentada per Carla Simón al Festival de Canes, la cineasta no només tanca el cicle de la seua història familiar, d’Alcarràs per part materna, sinó que la converteix en una manera de recordar “aquesta generació perduda” dels vuitanta a Espanya a causa de l’heroïna i la sida. Els pares de la cineasta catalana van morir els dos a causa de la sida provocada pel consum de drogues i ella va ser adoptada pels oncles materns, una cosa que va explicar a la seua primera pel·lícula, Estiu 1993 (2017). La infància la va completar amb el món rural en el qual va viure i va créixer la seua mare a Alcarràs, film en què va aprofitar també per reivindicar l’agricultura i la seua vital importància per a la pervivència dels pobles. En aquest colofó de la recerca personal explica la història d’amor dels seus pares, situada a Vigo, ja que el seu progenitor era gallec i aquesta ciutat també va ser una de les més notòries en la denominada Movida dels vuitanta. El dolor i el tabú de l’heroïna i la sida van colpejar moltes famílies aquells anys, però el silenci es va imposar en la majoria de cases pels prejudicis que existien sobre aquesta malaltia. Simón, encara que no hagi guanyat a Canes, aconsegueix amb aquesta pel·lícula remoure les consciències d’una societat que va donar l’esquena a molts joves.
