Les reivindicacions laborals de l’1 de Maig
Tot va començar al segle XIX amb l’avenç dels moviments sindicals als EUA. Es diu que els paletes i els fusters de Nova York i Boston van portar la veu cantant en els primers comos de la lluita obrera. Entre les seues principals reivindicacions, els sindicats demanaven posar fi a les jornades de 12 i de fins 18 hores a les quals els treballadors de les fàbriques estaven sotmesos. “Vuit hores de treball, vuit hores de lleure i vuit hores de descans”, proclamaven els mobilitzats. És evident que tots els avenços socials de la humanitat, des de l’abolició de l’esclavitud, al vot femení, als drets dels treballadors, s’han anat guanyant des del carrer, amb la pressió dels ciutadans fins que els poders econòmics i governamentals accepten negociar i s’aconsegueix més igualtat, equitat i justícia. Protegir les conquestes, guanyar futur, diu el lema triat aquest any pels principals sindicats, UGT i CCOO, per al Dia Internacional dels Treballadors. La reducció de la jornada laboral a 37,5 hores, que els sindicats van pactar amb el Govern central a finals de l’any at i que encara no ha estat aprovada pel Consell de Ministres, i la negociació immediata per a la reforma de l’acomiadament són les principals reivindicacions dels treballadors. El Primer de Maig del 2025 també va tenir ahir un enfocament internacional. En un context de guerra comercial global iniciada pel president dels EUA, Donald Trump, tant el secretari general de CCOO, Unai Sordo, com el d’UGT, Pepe Álvarez, van arremetre contra la política aranzelària nord-americana. Tant un com l’altre han insistit en la necessitat que la Unió Europea avanci per aconseguir l’autonomia en matèria energètica i de defensa i reforci tant les seues capacitats pròpies com les relacions comercials amb altres àrees del món, com poden ser l’Amèrica Llatina o la Xina. Sense oblidar l’OPA del BBVA sobre el Banc Sabadell donada a conèixer dimecres i que ara queda en mans del Govern i els accionistes. A Lleida, a més de les consignes generals i la reclamació de millores en el conveni del metall, el més baix de Catalunya, la reivindicació del món agrari continua sent fonamental per mantenir el valor agroalimentari de Ponent i la seua idiosincràsia rural que tant progrés i benestar ha aportat a l’assentament dels pobles i al PIB lleidatà. Les agrupacions agràries continuen sent vitals perquè les petites i mitjanes empreses no desapareguin amb l’objecte de grans concentracions en mans de quatre. I si bé és cert que la reducció de la jornada pot ser un bé col·lectiu, els representants sindicals tradicionals haurien d’enfocar també les seues exigències en les millores salarials, ja que l’Estat espanyol té els sous més baixos dels països europeus amb els quals aspira a equiparar-se i sense aquest reequilibri econòmic és impossible qualsevol altra millora.
