La creu de la Loles
Des que el PSC ha recuperat el comandament espiritual de la Generalitat, les creus de Sant Jordi s’han convertit en un ritual en què la catalanitat s’estira com un xiclet i es reparteix com qui afavoreix qui ha estat simpàtic al règim. Enguany, la institució ha decidit distingir mèrits inèdits, com ara fundar un imperi editorial després d’entrar el 1939 a Barcelona amb les tropes franquistes. Així ho va fer José Manuel Lara, avui premiat indirectament i post mortem per la seva contribució a la cultura catalana. José Creuheras, actual president del grup Planeta, que inspiri ben fort pel nas fent soroll de xiulet abans de pujar a l’escenari a recollir la creu.
També ha estat reconeguda Loles León, la musa almodovariana que alguns associem més a aquell dia en què, a punt de compartir suite amb Jeremy Irons per fer marranades espanyoles, va acabar a l’hospital. No pas per excés de ió amb el seu conejo chiquitito y juguetón, sinó per una relliscada dramàtica a les escales. Joan Saura també rebrà la creu de Sant Jordi, i se l’ha ben guanyada. Un home que, a base de decisions difícils, va demostrar una determinació inflexible a l’hora de garantir l’ordre. Un guerrer que, com sant Jordi, va defensar les seves conviccions amb el mateix fervor que, com a conseller d’Interior, va avalar les càrregues dels Mossos contra els universitaris.
En un país com el nostre, on el contrast entre la narrativa oficial i la realitat és sovint tan marcat, la coherència d’aquest home és mereixedora de reconeixement. Joan Saura no matava dracs, però qui sí ho feia era sant Jordi, un home íntegre fins que va morir. Després, tothom demanava trossos del seu cos. Quan els catalans fèiem coses a Grècia, Pere el Cerimoniós va moure cel i terra per aconseguir una relíquia del cap custodiada a Livàdia, al ducat d’Atenes, i potser, en el fons, el lema de la Generalitat d’enguany per a la diada –“Sant Jordi és de tothom”– volia dir precisament això: que qualsevol pot tenir la seva relíquia i que, com el rei, el poder socialista farà el que calgui perquè tothom en tingui una. Al cap i a la fi, les creus de sant Jordi, com els dracs, potser ja no són tan exclusives i se’n reparteixen amb abundància i sense miraments, com si fossin les darreres peces del trencaclosques de la cultura catalana.
