Llibres, copes i cigars

Igual que a Ivars d’Urgell trobem un cal Segarra, ara cal Sant, i un cal Segarreta, a la literatura d’aquest país hi haurà hagut un Sagarra, amb a, i un Sagarreta. El pare: Josep Maria de Sagarra i Castellarnau, poeta, dramaturg, novel·lista, articulista, autor d’unes Memòries on explica que els Sagarra venien de Verdú i els Castellarnau de la vall Farrera. El fill: Joan de Sagarra, mort divendres at, crític teatral i també articulista, si bé en castellà, perquè no es va voler prendre mai la molèstia d’adquirir un domini prou correcte i fluid de l’escriptura en la llengua paterna. Malgrat tot, reconec haver sigut un àvid lector de les seves terrasses a La Vanguardia, en què solia repetir-se, però això no me’n dissuadia, com tampoc el to despectiu cap al catalanisme i la “cultureta”. Hi parlava de llibres, sobretot sos i italians, llegits a un ritme de quasi un volum per nit, dels opípars esmorzars de forquilla posteriors, amb mitja ampolla de vi i el primer havà de la jornada, dels personatges cèlebres que havia conegut, de les ciutats visitades, dels restaurants on s’entaulava amb uns amics titllats de parents, de les copes de whisky irlandès Jameson preses als bars de vora casa seva al eig de Sant Joan, dels diaris estrangers que reava cada matí, de les vacances a l’hotel Saurat d’Espot...

Per causa d’això últim el coneixeria en persona. Aleshores jo tenia un càrrec a Turisme i pensava que calia reconèixer la seva fidelitat de tants estius al Pallars i la propaganda que en feia al diari. Vam pujar un migdia d’agost a dinar junts a Espot amb l’Olga Solé, de l’hotel Poldo de la Guingueta, consellera comarcal de l’època, portant-li un cistell amb productes de la terra. Va anar força bé, se’l veia content. Després vaig aconseguir que la Diputació li concedís un premi de la gala turística anual, en un sopar a la Fonda del Nastasi. Però aquell vespre estava girat, potser havia begut massa, potser se sentia molest de no ser el protagonista exclusiu de la festa, i va començar a dir poca-soltades i fer el nen rebec, confirmant el caràcter difícil que molts li atribuïen. Decebut, com de vegades ens deceben un cop vistos de prop aquells que abans hem irat a distància per la seva obra, el deixava allí amb la copa buida i l’enuig absurd, i no en vaig voler saber mai res més, per bé que el seguiria llegint.