Una malifeta europea 1
L’espera és una eina privilegiada en l’exercici del poder. La Cort del Regne d’Espanya compta amb segles d’experiència en totes les versions del malèfic art de regnar. Una de les males maneres és deixar estovar el que espera. Frisen asseguts en les sales dels nombrosos palaus al seu abast, en espera del compliment de falsos acords. En altres ocasions, esbufegant, els fan anar amunt i avall en espera de l’excusa ideal que permeti culpar el voluntari tercer, que sempre trobaran, a canvi del benefici d’un altre pacte, que tampoc compliran. Són infal·libles en tancar la infinita roda de la corrupció. Ni tan sols els acords rubricats amb el segell reial valen res. No estava firmat pel rei i votat per tot el poble el nou Estatut? No és la Constitució espanyola una magna llei que reconeix les llengües de l’Estat? Ai las, no hi ha factura, despesa de salvaguarda i custòdia evitant la destrucció de les pintures de Sixena? No està democràticament aprovada una llei d’amnistia que eviti l’anomalia que diputats electes no puguin obtenir l’acta? L’escarni i l’ofensa han estat sempre la manera d’escarmentar el poble subjugat, que sempre serà minoritari davant la legió de brètols que no respecten res ni ningú. Els intents obstinadament barroers dels espanyols per fer desaparèixer el català han estat, i són, una constant. Una realitat que, tot i ser negada, és inqüestionablement refutada per la història. El rei d’aquest regne podrit fins al moll de l’os va afirmar no fa gaire que el català mai havia estat prohibit, mai havia estat perseguit i mai havia estat menystingut per activa o iva en favor del pensament únic espanyol. Els espanyols convençuts del seu èxit en el at deixaren per escrit en els documents oficials de l’Estat i els llibres d’història la prova de la seva execrable acció. Però una i altra vegada, la realitat s’imposa mantenint una tossuda pervivència d’una llengua que és patrimoni de la humanitat. Els intents gens dissimulats d’uns i altres per minimitzar el català als territoris als quals és la parla pròpia són una evidència. No he entès mai l’interès a ser dependents d’aquells que demostren, dia sí i dia també, que no estimen ni tan sols la nostra llengua, que ja em diran quina nosa els fa.
