La burocràcia asfixia l’Espanya rural

Qualsevol petit empresari de l’Espanya urbana que llegeixi aquest titular segur que puja al carro dels damnificats per la burocràcia. És excessiva sens dubte la paperassa a Espanya i no consola que a Itàlia sigui pitjor. És un problema general d’Europa que denuncien grans i petits emprenedors.

Molt gràfic aquell dirigent dels agricultors, en plena tractorada, quan va dir que “la nostra vocació és produir aliments, però la Comissió Europea ens vol convertir en una gestoria”. O quan s’exigeix als veterinaris dades immediates des d’explotacions ramaderes sense internet.

De la burocràcia creixent es queixa tothom. Perquè va a més. La legislació que destil·len incessantment els parlaments autonòmics ni tan sols concorda. Ja es va denunciar en el seu dia que un autobús en viatge de Madrid a Barcelona podia sortir complint normes de la capital, per exemple en distància entre seients, però incomplir-les a l’entrar a Guadalajara (Castella-la Manxa), recuperar el compliment a Sòria (Castella i Lleó) i tornar a incomplir-les a Saragossa (Aragó).

També el Govern d’Espanya es llueix. Les noves normatives sobre pràctiques en empreses dels estudiants universitaris i de postgrau, per exemple, han complicat la vida als ocupadors. Se suposa que es dicten per defensar millor els becaris, però el resultat fins ara és que es contracten menys pràctiques, així que en comptes de protegir, com es justificava en la nova exigència, s’ha generat un perjudici.

És en el món rural on la burocràcia cou encara més. En el recent estudi de Next Educació, que per cinquena vegada s’ha presentat al Senat, denuncien els enquestats que la burocràcia és el principal obstacle per crear empreses. I per fer edificacions per senzilles que siguin.

És inconcebible que es demanin els mateixos papers per fer una casa en un poble que en una capital. “Tarden més els permisos que la construcció”, es denuncia des del medi rural. Curiós és que a l’enquesta es queixin de la burocràcia tant els emprenedors i els agricultors i ramaders com els ajuntaments. Amb tants papers exigits i amb secretaris de corporació local que han de repartir el seu treball entre dos o més ajuntaments petits, el resultat és un embús.

És cert que hi ha avenços en el món rural, segons reconeixen més de la meitat dels 600 líders enquestats, però cal accelerar el ritme dels canvis perquè tot succeeix amb exasperant lentitud. I un nombre significatiu de projectes acaben rebutjant-se.

Els gairebé set mil ajuntaments de localitats molt deshabitades d’Espanya esperen amb ansietat la promesa Llei de l’Estatut del Municipi petit, o municipis rurals, que hauria d’alleujar de molestos tràmits, suprimint allò que és obvi. Però l’Estatut exigeix un consens parlamentari per aprovar-ho i a les Corts espanyoles s’han retirat del vocabulari els termes acord, consens i similars.

Guillermo Fernández Vara, avui vicepresident del Senat, va prendre una decisió molt interessant quan va presidir la Junta d’Extremadura. “En el món rural, tot el que no estigui expressament prohibit hauria d’estar permès.” I no només va ser una declaració retòrica, sinó que ho va portar al Butlletí oficial de la seua comunitat. Va ser efectiu aquell avenç? “Sens dubte s’està aprofitant i va ajudar a desembussar projectes encallats”, confirma Jesús Gómez Madinabeitia, arquitecte i regidor de Navalmoral de la Mata (Càceres). Hauria d’utilitzar-se més i estendre a altres comunitats, perquè la somiada recuperació del món rural no pot asfixiar-la la burocràcia.