Per viure aquí
Una pel·lícula que comença eufòrica, entre l’afició de l’Espanyol camí a l’estadi per enfrontar-se a l’Utrech, animant, cridant consignes. I celebrant el fet de ser allà es troba el Sergio, alegre i joiós a la ciutat holandesa. Però aviat s’endevina que tot és una cuirassa que amaga el seu interior, els seus dubtes, els seus dilemes, el fet de saber-se aïllat en el seu ànim, un fet que el porta a no tornar, a quedar-se en aquell lloc per trencar amb tots els vincles que habiten a la seua vida. Ara és un immigrant en una ciutat grisa. Sense treball o amb feines precàries, buscant un lloc per viure, o almenys dormir, esquivant el fred, sol, sense ningú que promogui l’aspecte afectiu, i on queda palesa la roïndat dels països civilitzats, tan oberts i solidaris en el seu discurs, tan tancats i propers a la displicència en la realitat del dia a dia.
El Sergio es busca a si mateix, i ho fa en un lloc que de la indiferència fa gala, exceptuant comptades persones que l’emparen, que l’alleugen de la tara de ser un estrany en un fals paradís.
Gerard Oms debuta com a realitzador amb una pel·lícula que guarda detalls biogràfics, els retalls de la memòria que el temps no esborra perquè et canvien la vida. Oms coneix bé la tasca de l’actor, el seu treball ha estat lligat a treballar al costat d’ells i, especialment, sap treure a Mario Casas la seua essència interpretativa. Casas aquí és tot esforç, sentiment, magnetisme davant la càmera. És creïble, el seu rostre, les seues expressions són un mirall del seu interior, i tot naix d’una entesa poderosa entre ell i Oms.
Muy lejos també s’atansa a altres personatges molt precisos, descriptius, com el català que viu en una ciutat apagada on sempre plou, una cosa que es transparenta en el seu propi caràcter, en la seua personalitat negativista –paper interpretat amb solvència per David Verdaguer–, així com l’amic “moro” que també viu al caire del precipici i que canvia aquestes tares que el Sergio en algun moment deixa entreveure amb un fals xovinisme malament portat.
No hi ha alegria a Muy lejos. És una pel·lícula trista, de silencis i fatigues, que aborda situacions que traspuen veritat. És un treball seriós i conseqüent, perfectament elaborat per mostrar una evolució personal, un encontre amb si mateix i acceptar-se, aclarir dubtes. Tot això mostrat amb subtilesa, deixant que la història quedi allà, en un espai obert, col·locant Gerard Oms com un cineasta a seguir, perquè poques vegades una primera pel·lícula és tan sòlida. I d’això també té part de culpa Mario Casas, un actor que en cada interpretació, sens dubte, se supera a si mateix.
