Cesare Pavese i els turons del Piemont

Pocs escriptors saben crear com Pavese una atmosfera fascinant que engoleix per igual persones i paisatges. Ningú com ell ha elevat a la categoria de subjecte protagonista els turons del Piemont, les seves estimades “colline”. Un home hipersensible que va lluitar tota la vida contra la solitud interior i el desencís, però que posseïa el do d’impregnar d’una aura especial les seves composicions.

Cesare Pavese (Santo Stefano Belbo, 1908 - Torí, 1950) fou poeta, novel·lista, crític literari i traductor. Estudià a la Universitat de Torí Lletres Clàssiques i Filologia Anglesa, cosa que li permeté conèixer a fons la literatura anglo-nord-americana i fer-ne nombroses traduccions. Acusat d’antifeixista, fou condemnat primer a pena de presó a Torí i després desterrat a Brancaleone (Calàbria), a l’altre extrem d’Itàlia. Retornat al Piemont dirigí la prestigiosa editorial Einaudi durant els difícils anys de la II Guerra Mundial. Va suïcidar-se als 41 anys a l’hotel Roma de Torí.

Destaquen entre les seves obres L’ofici de viure, Fira d’agost, Tres dones soles, El bell estiu, El company i La lluna i les fogueres, la seva darrera novel·la publicada un any abans de la seva tràgica mort. La platja i altres relats breus com El mar, La ciutat i Primer amor posseeixen ja l’essència de la seva creativitat i del seu commovedor lirisme.

“Tenia aleshores aquella edat en què s’escolta parlar l’amic com si parléssim nosaltres.”

“Li havia at com a tothom: la realitat es disfressava del seu contrari. Com aquestes ànimes tendres que afecten rudesa.”

(Clelia) “No, no, a l’aigua hi vaig sola. La companyia del mar em basta. No vull ningú més. En la vida no tinc res de meu. Deixi’m almenys el mar.”

“Hi havia en la Ginetta una picardia reservada, continguda, que no obstant a vegades li sacsejava tot el cos. Els ulls marrons que obria sense ostentació, tenien la claredat de l’aire.”

“En Guido es posà a riure. –Hi ha dones de carn –va dir– i dones d’aire. Una glopada després de dinar es posa bé. Però has d’haver dinat abans.”

“El mar sempre l’he imaginat com un cel serè vist a través de l’aigua.”

“En l’aire net els sostres foscos i rugosos em semblaven una imatge de la meva nova vida: esperances efímeres sobre un fons aspre. En aquella calma, en aquella espera, em sentia renéixer.”

“Llavors pensava en les coses, en els animals, en els sabors, en els núvols que la Sandiana havia conegut quan vivia als boscos i comprenia que no tot estava perdut, que hi ha coses que n’hi ha prou que existeixin i s’és feliç sabent-ho.”

“El turó està tot fet de coses distants i a vegades, tornant a casa, pujava a la finestra dels geranis per a contemplar-lo. Geranis i cims calcinats al sol tenien en comú la distància, la riquesa oculta.”

“No comprenia, si parlo de veres, què era la riquesa. Em semblava quelcom exòtic que més enllà de l’horitzó prometés estupors, com una lluna de setembre oculta encara pels arbres.”

“En aquells temps només sabia que res comença sinó l’endemà.”

Va ser emocionant visitar Santo Stefano Belbo entre els turons de Cuneo, el bressol de Pavese…