L’escola inclusiva

N’he seguit l’evolució i sé com li ha anat la vida perquè ha sortit als diaris. Era un company d’escola més petit que jo. A en Tonet el coneixia tothom perquè tenia síndrome de Down. Anava a l’escola del seu barri, a la mateixa que el seu germà.

Ara és un adult que, com la majoria, té feina amb què paga el pis on viu amb la seva parella. Fa uns anys va viatjar a Nova York per anar a les Nacions Unides a defensar els drets de les persones amb síndrome de Down. No sé si anar a una escola ordinària ha estat un factor clau en el seu desenvolupament. Als anys 90, que és quan jo i ell coincidírem al col·legi, no es parlava d’escola inclusiva i no sé si el que jo vaig tenir la sort de viure com a normal era excepcional.

Està bé que amb els anys s’hagi reconegut per llei que tots els infants tenen dret a anar a l’escola del seu barri igual que els seus veïns i els seus germans. És una qüestió de justícia. Però no basta que ho digui un paper per molt que a aquest paper se li digui llei, si no es compleix. I per complir-se són necessaris recursos. Molts més recursos si fem cas de l’últim reportatge que ha emès el 30 minuts de TV3. “L’escola inclusiva no és tenir moltes persones, persones angoixades, juntes en una mateixa classe”, sentencia una de les mestres que hi apareixen. L’istració ha de fer una reflexió profunda, autoavaluar-se i esmenar els errors que, segurament amb bona intenció, ha comès i afecten els més vulnerables de la nostra societat.

Tots els testimonis deixen clar que dins de l’escola inclusiva ara mateix no hi cap tothom i fa ferides a alguns dels infants, explica una psicòloga, i les famílies es veuen abocades a reivindicar allò que per la resta de nens és el normal, estar ben atesos a l’escola.

Famílies a què, d’altra banda, no els sobren les forces. Ho explica en Rikki Arjuna, un dels components del grup Xiula i pare d’una criatura amb diversitat funcional. Diu que per principis voldrien defensar el model de l’escola inclusiva, però que en baixar a la realitat han hagut de recórrer allà on han trobat els recursos que necessita la nena. El documental també ens ha servit per posar cara a la Lluna, la ninona a qui li falta l’equilibri, que ja ens havia presentat a la cançó La Mirada Estràbica. Un himne als que són diferents als seus companys de classe.