Lideratge gasós: el fum que fa olor de cap

Fa uns anys, quan vaig començar a treballar en una empresa d’enginyeria i innovació a Bilbao, una d’aquestes en què la cafetera semblava més llesta que alguns dels comandaments mitjans, vaig conèixer algú que em va deixar marcat.

Era un tipus que no tenia despatx, no tenia equip fix, no tenia horari, i, tanmateix, era a tot arreu. Un dia et parlava d’estratègia en una reunió i l’endemà et corregia una taula d’Excel, o es colava en la formació del nou per explicar-li “com van les coses aquí”. L’anomenàvem, de broma, “el cap núvol”. Sempre present, però mai sòlid. Una espècie de lideratge gasós. Amb el temps, m’he creuat amb molts com ell. Persones que ocupen un rol de lideratge sense tenir clar ni el seu lloc ni la seua funció. No manen, no deleguen, no decideixen. Però sempre opinen. Sempre hi són. Sempre... floten.

Aquest tipus de lideratge, per anomenar-lo d’alguna manera, s’ha tornat molt comú en organitzacions modernes, sobretot en aquelles que volen semblar horitzontals, democràtiques, obertes, però que, en el fons, continuen sense voler deixar anar el control real. I allà hi ha el cap gasós, voletejant entre departaments, parlant amb tothom, però sense ser responsable de ningú.

No ens hem de confondre: el lideratge gasós no és el mateix que el lideratge flexible, ni el transformacional, ni el servidor. És una altra cosa. Més semblant al vapor que entela el mirall després d’una dutxa: molesta, però no crema. Hi és, però no et reflecteix res clar.

Per què prolifera? Doncs mira, per diverses raons. La primera, perquè és còmode. No et lligues a responsabilitats concretes, però mantens visibilitat. No dones ordres, però influeixes. No estàs en la primera línia quan es lliga, però apareixes a última hora per deixar anar alguna frase grandiloqüent tipus “això cal millorar-ho, nois”. Gràcies, Capità Obvi.

La segona raó és la por. A liderar de veritat. A comprometre’s. A equivocar-se. Ser gasós permet sobreviure sense arriscar. Un flota per sobre del conflicte, dona un copet a l’esquena i diu “parleu-ho entre vosaltres”, com si fos l’oncle enrotllat de l’empresa. Però liderar és prendre decisions, no fer-se el simpàtic.

I la tercera, i potser la més trista, és que de vegades la cultura organitzacional el premia. Qui no ha vist aquest cap que puja a l’organigrama només perquè sempre és “visible”? Que no dirigeix equips, no entrega resultats, però “ho fa bé en les reunions”. De vegades, ser gasós sembla més rendible que ser eficaç.

El problema, és clar, arriba quan es necessita direcció real. Quan hi ha un conflicte gros. Quan cal fer retallades, o prendre una decisió impopular. Aleshores el líder gasós desapareix. Perquè el vapor, ja se sap, amb el vent se’n va. I l’equip, és clar, es queda sense ningú que el sostingui.

I què fem amb això? Jo no tinc la fórmula màgica. Però m’atreviria a dir que el primer pas és deixar de premiar els que només hi són, i començar a valorar els que fan. Aquells que es mullen. Els qui diuen “això va malament i cal canviar-ho” tot i que no soni bonic. Aquells que assumeixen els seus errors, que posen el cos, encara que s’equivoquin. Perquè liderar no és ser a tot arreu, és ser al lloc adequat quan fa falta. No és parlar amb tothom, és escoltar qui ho necessita. No és flotar, és sostenir.

Així que, si alguna vegada us sentiu temptats de convertir-vos en líders gasosos, pareu un moment. Penseu si el que feu ajuda o només entela. I si veieu que esteu flotant més del compte... baixeu. Baixeu al fang. Que és on en les coses de veritat.