Lleó XIII i la dreta espanyola

L’elecció del nom de Lleó pel nou Papa va fer que nombrosos experts –més o menys experts– es llancessin a buscar antecedents històrics que donessin sentit a la tria. Després, el mateix Papa Prevost ha explicat amb precisió per què ha escollit aquest nom.

Tanmateix, ni els experts ni, naturalment, el mateix Lleó XIV, han reparat en una curiosa actuació del seu antecessor Lleó XIII. Aquest, el 1882 es va veure obligat a intervenir en l’agra disputa que aleshores es vivia en les rengles del catolicisme espanyol (i català, és clar).

Encara que potser no era l’origen del conflicte, el seu desencadenant va ser la Constitució de 1876, en concret l’article 11. Aquest proclamava el catolicisme com a religió oficial de l’Estat però deixava una porta oberta a una molt limitada llibertat religiosa. Suficient, tanmateix, perquè el catolicisme entengués que era un atac a la unitat catòlica d’Espanya.

L’actitud a seguir davant aquest suposat desafiament va dividir el catolicisme espanyol. Mentre la majoria dels bisbes (molts d’ells nomenats sota la supervisió del nou règim de la Restauració) i sectors laics s’aferraven al mal menor: és a dir, a aprofitar els avantatges que oferia el nou règim, que acabarien per ser enormes; uns altres sectors, reunits al voltant del nou Partit Integrista, no estaven per tripijocs i va denunciar enèrgicament allò que consideraven una traïció, de manera que no van estalviar insults contra els que ells anomenaven mestissos. “Així doncs, ni calent ni fred, t’hauré de vomitar de la meva boca” (Apocalipsi 3:16). L’enfrontament era tan radical que va acabar provocant el tancament d’alguns seminaris (el Metropolità de Tarragona, per exemple) o que algun bisbe (com el de Lleida, el Doctor Costa i Fornaguera) visqués “acobardado”.

Tot plegat va fer que Lleó XIII acabés fent un toc d’atenció al sector ultra amb l’Encíclica Cum multa, dirigida exclusivament al catolicisme espanyol, cosa del tot inhabitual en aquest tipus de document. No va tenir gaire èxit. Tan poc, que el 1884 el sacerdot sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany va publicar El liberalismo es pecado, una esmena a la totalitat al catolicisme suposadament liberal i durant anys llibre de capçalera dels integristes espanyols (i catalans).

Tot això ve a tomb pel fet que ara mateix alguns sectors catòlics amenacen amb un cisma. I ja se sap que quan hom es creu investit de la veritat –sobretot si aquesta és religiosa– no repara ni en les despeses ni en els desperfectes. De fet, durant el pontificat del Papa sc destacades personalitats civils i religioses –cardenals i tot– es van dedicar, amb més zel que prudència, a minar la seva autoritat. Que els papistes ho acabin sent més que el mateix titular de la seu de Pere tampoc és un fenomen nou. Steve Bannon, conseller de Trump, ara i adés, i bon coneixedor del món de l’extrema dreta, catòlica o no, ja ha anunciat un cisma en el catolicisme nord-americà per a d’aquí a deu anys. D’acord amb els seus càlculs només l’hauria pogut aturar un Papa que coincidís amb les seves aspiracions i, pel que sembla, no és el cas. Potser per tot plegat, el nou Papa ha dedicat bona part del seu sermó inaugural a la unitat i el seu lema és l’agustinià “In Illo uno unum” (“En aquell Un, siguem un”). Potser és un missatge massa subtil per a ments exaltades. D’altra banda, no m’atreviria a dir que l’exemple del seu predecessor li pugui ser d’alguna utilitat. Sigui com sigui, ja cal que es calci: amb les sandàlies del pescador potser no en tindrà prou.