Les secularitzacions

La secularització pot definir-se, seguint l’estela de Jean-Marie Donegani, com “aquell moviment històric que ha vist sectors cada cop més nombrosos de l’activitat i del pensament humans escapar a la influència i al control de la religiositat”. De manera que la religió acaba esdevenint un sector social entre altres (com les ciències, les arts, l’economia, la política, etc.) i deixa de ser allò que dona sentit al conjunt.

El cristianisme, en el nostre cas com a europeus, és qui deixa de modelar en profunditat els comportaments i les consciències. Deixa d’existir una coherència social global, que la religió pot assegurar. El lligam social deixa d’estar assegurat a través d’una fe comuna, i la coherència a a ser personal. És a cada individu a qui correspon la tasca d’unificar la seva vida i de donar-li sentit. En lloc de recerca de la veritat (exterior a l’individu, rebuda d’un altre lloc), parlarem, doncs, d’autenticitat.

Sigui com sigui, i si analitzem de prop el fenomen, observarem que, com descriu Olivier Roy, es poden distingir dues formes de secularització, escalonades en el temps: una forma política, en la qual el poder polític s’autonomitza del poder religiós; i una forma sociològica, en què la caiguda dels indicadors de pràctica religiosa, d’adhesió als articles de fe i d’obediència a les normes morals, a casa nostra cristianes, suposen la desaparició de la centralitat de la religiositat en l’espai públic.

A aquestes dues formes, se n’hi podria afegir una tercera, que podríem catalogar de cosmològica, que es dona quan el coneixement sobre el funcionament del món no fa necessària la crida als poders religiosos, quan els fenòmens naturals es poden explicar sense haver-los de referenciar a instàncies exteriors a la natura.

L’evolució s’ha anat fent en un llarg període de temps i ha at per diferents fases. Hom podria observar els primers esbossos de secularització política en els conflictes medievals entre el papa i l’emperador, però caldrà esperar fins a les guerres de religió perquè aparegui una figura de poder polític que ja no es refereixi a una instància transcendent.

La secularització cosmològica és més senzilla de datar: remunta a l’emergència de la ciència moderna, a principis del segle XVII (Galileu, Descartes...). Però cal guardar-se dels anacronismes: els pioners de la ciència moderna eren cristians fidels, catòlics, anglicans i protestants, i no contemplaven la seva empresa com quelcom oposat a una visió religiosa del món. Alguns, sobretot a Anglaterra (Boyle o Newton, per exemple), entenien la nova ciència com quelcom més conforme a la seva concepció de la divinitat. La secularització sociològica fou més tardana. Pel que fa als indicadors de pràctica, van començar a caure en picat als anys seixanta del segle at. I va coincidir amb una evolució ràpida dels costums que es van anar separant clarament dels referents cristians tradicionals, uns referents que també ho eren de la moral comuna. És aquí on caldria situar la ruptura entre l’Església (sobretot la catòlica) i les societats occidentals. Els nous valors es fonamentaren en l’individualisme, la llibertat i la valorització del desig, lluny dels valors cristians.

Aquests processos de secularització podrien ser beneficiosos per al cristianisme? Tot i que la idea sembla contraintuïtiva, hi ha autors com Harvey Cox que la defensen. Segons ell, la secularització és l’ocasió perquè les persones per fi madurin i perquè que deixin de creure per por o sota pressió. Si la secularització acompanya la modernitat de la Il·lustració, definida per Kant com l’accés de la humanitat a l’edat adulta, no s’oposarà a la fe en la mesura que sigui la decisió d’una persona lliure. Fins i tot, cardinals contemporanis com el liberal flamenc Jozef De Kesel consideren que la secularització és una situació que avantposa la pluralitat de les conviccions i el respecte de l’altre, cosa que no sempre és així en les societats marcades per la cultura religiosa estricta.

Ara bé, el mateix cardenal diferencia entre secularització i secularisme, que considera com un perill. Segons això, el secularisme suposaria relegar la religió a l’esfera privada, com si no tingués res a veure amb la societat. El cardenal De Kesel considera que si bé la llibertat és un bé, no és un bé absolut.

La secularització, doncs, no significa la desaparició de la dimensió religiosa, del desig de creure, de l’existència d’experiències radicals que transformen la vida, de l’obertura a una transcendència. Significa més aviat el reconeixement d’un pluralisme essencial, en què cap figura institucional no pot exercir el monopoli de la veritat. Hom podria témer que això conduís a la dispersió, a l’esclat de les societats en un atomisme individualista o a reagrupaments sectaris. Però també podria ser que la juxtaposició de veritats, sense pretendre dur-les a una veritat única, pogués afavorir actituds de tolerància. De nosaltres dependrà.