Maleïda ortografia

Les faltes d’ortografia són la cara més exposada d’un aprenentatge lingüístic que coixeja i arrossega la cama per les etapes obligatòries i més enllà. Són els símptomes evidents d’una dolença molt més fonda. Tants anys a estudi i tot just ens preocupa tapar els blaus! Els patacs dolen a sota i t’hi acostumes.

Per millorar la comprensió lectora –que ara hem de córrer a saber llegir i escriure–, s’havia de voler lluitar entre línies. Però vam decidir que fos l’ortografia qui ens abanderés la llengua. ejar-la amunt i avall no té pèrdua ni té bàndol. Si pogués apilar totes les fitxes que omple un alumne després d’anys de maniobres, us convidaria que féssim el cim plegats. No sé com aneu d’expectatives, però l’horitzó ni s’hi albira. Només un ampli desert d’accents que encara no saben la direcció que han de prendre i les mateixes errades, que roden desorientades, de sempre.

L’enemic és la memòria, que deu ser curta de mires? Aquesta és la gran pregunta. I, per molt que m’ho remiro, només veig una resposta: Les normes d’ortografia, perquè són convencionals (i, en el cas del català, n’hi ha més d’una que a mi em sobra), necessiten la memòria i memoritzar és un pal. Un puto pal, una merda, un lio i altres metàfores adolescents de registre similar.

O et resignes que els alumnes no escriguin d’una manera acceptable la seua pròpia llengua o et replanteges les normes o canvies d’estratègia. Les fitxes embotides fins al ganyot i a raig aleatori no serveixen de re. La millora ortogràfica ha de ser compatible amb qualsevol tasca lectiva i exigible a qualsevol aula: És que el nostre profe de mates no les compta, les faltes! Clar, que no veus que ell ja compta números!

Cada cosa té el seu temps i cada norma ha de trobar el seu moment i, fins i tot, el seu lloc: veure alumnes de Lleida omplint buits de vocals neutres em desespera, però em desespera més el poc criteri del mestre. Quan ja són a l’institut, els demanem que raonin les faltes comeses a les redaccions de torn. No se’n surten amb el cantar i esperem que justifiquin que l’imperfet de subjuntiu d’aquell verb irregular porta ge perquè és de lexema velaritzat.

Com diria aquell alumne, tu estàs flipant! O potser et quedes tranquil convencent-te que ets un docent exigent? Demanar a algú el que no et pot donar és un acte irresponsable; jo diria que cruel.