Jo seré funcionari

En boca de xavals de quinze i setze anys, la sentència fa feredat. Alguns –com els anomena l’amic Rodrigo– han estat xiquets sense braços, incapacitats pels propis pares per dur-se la motxilla o la bossa d’esport. No ens hauria d’estranyar que, en plena adolescència, qualsevol obligació se’ls faci massa pesada.

Si rasques una mica, de seguida surten els sous fixos, les jornades intensives, les vacances llargues i no gaires mals de cap. Treballar poc i cobrar. Aquesta és la trista imatge que molts joves tenen dels nostres servidors públics. No, no, servidor públic, no: funcionari.

Les feines precaritzades i la por als futurs incerts empenyen molts estudiants a pre-planificar una vida laboral que desitgen curta; la carrera me la paguen i després faré el màster. N’hi ha que no descarten un any mal anomenat sabàtic, que per clavar-se a la feina tampoc cal córrer.

I molts pares –més espantats que els fills– alimenten la recerca de la suposada seguretat de la suposada estabilitat laboral. La nevera plena, un pis, un cotxe i poder fugir de vacances són els nobles objectius. Es veu que no coneixen cap adult que, tot i gaudir d’aquests privilegis, s’automediqui fregant la il·legalitat. Si la farmàcia o el gimnàs no ens salven, les xarxes socials són el remei que no falla: les vides no són tan buides si les omples de pantalles.

Entre els al·lèrgics al funcionariat, hi ha fills continuistes que heretaran el negoci familiar o dissidents convençuts que aniran a okupar baixos. No en queden, de vocacions? Tal vegada, ens haurem de conformar amb certes motivacions: Al final faré dret no em ressona igual que Vull ser advocat.

Si es tracta de professions prou reconegudes, hi ha famílies que confonen una conversa aïllada amb vocacions primerenques que acabaran resultant frustracions massa tardanes. Vull pensar que, com sempre, continuarà havent-hi joves que s’enfrontin a les pors en cerca de l’equilibri d’arribar a saber qui són mentre es formen en allò que els interessa. La ió, no la regalen i la dels altres no et pot sostenir per sempre.

Sense diners no es pot viure, però només amb diners la vida es pot fer molt llarga. Els centres educatius, entre pantalla i pantalla, haurien d’organitzar visites periòdiques a les residències d’avis. De vocacions, no sé si se’n despertarien gaires, però de feina, n’hi haurà per a tots: Els xiquets sense braços seran vells més longeus i molt més fràgils.