La fragilitat
advocat. doctor en dret. professor associat d. penal udl
Convindran amb mi que a través de la fragilitat la vida ens ensenya la lliçó de la impermanència. En això pensava l’altre dia mentre acudia, una vegada més, al Centre Penitenciari per anar a visitar uns quants presos preventius (sí, l’abús d’aquesta mesura és inable, es miri des d’on es miri) quedant pendent de rebre data per a la realització d’una prova per a una de les meues revisions mèdiques, que no tenen a veure res amb l’edat, i on necessitava el meu mòbil a mà. No em vaig adonar, doncs, que ja no podria tenir la contestació, ja que l’havia deixat guardat abans d’entrar a la presó.
Allà, com és sabut, els professionals no podem introduir-los. I llavors em vaig endinsar. o la meua primera identificació i em trobo davant un vidre doble i brut, m’atén un professional (no sé si funcionari) al qual no sento gaire bé i veig encara menys (això sí que és a causa de l’edat). Aquell, prèvia entrega del meu carnet professional i el meu full d’autorització col·legial, em dona un paperet que he de portar. Faig el que toca: empènyer una porta gruixuda mentre se sent a la llunyania (així ho escolto jo) un soroll tipus obertura de pàrquing, mentre vaig obrint una altra contraporta i una altra més que es van tancant mentre avanço amb el xiulet de fons. Surto ja a una espècie de pati on pararé en una altra oficina. Allà, entrego el paper prèviament subministrat, mentre m’obren un altre finestró i el tanquen, deixant-me sol davant d’un altre vidre, descurat i gruixut (encara que, insisteixo, és un altre). De nou, sense sentir-hi ni veure-hi, m’obren l’última porta abans de creuar un pati, amb algun pres (no recordo la presència d’algun funcionari) que em porta directament a un vomitori que m’atansa a una sala plena cel·les amb mampares. Allà realitzaré les meues visites. L’intern amb el seu telefonet i jo atansant-me a un altaveu posat a la part inferior del vidre. Una vegada portava part del meu temps consumit, de sobte, se’n va anar la llum i amb això va sonar una cosa semblant a una alarma. A les fosques i sense saber què fer, vaig acabar la visita i vaig començar amb certa pressa a desfer el camí per trobar-me en tot just 15 minuts fora de la presó. Ho vaig veure tot estrany. D’entrada, no tenia contestació del meu Centre Mèdic (deu ser una cosa dolenta perquè no em diuen res, si és bo ho avancen, vaig pensar), no hi havia llum en cap de les cases adjacents ni vaig veure moviment al col·legi públic que queda al davant. I què dir dels carrers. Els semàfors no funcionaven. Es veia molta gent a les terrasses dels bars i a l’arribar a casa (no sabia on anar) em vaig trobar amb el silenci com a benvinguda i el dinar sense fer. La tarda que vaig ar prefereixo no explicar-la, perquè entenc que va ser molt semblant a les seues.
L’únic diferent és que vaig conformar la reunió pactada. Que vaig esperar el client a peu de carrer i que el vaig acompanyar per les escales. I que va durar just el temps necessari, mai millor dit: va acabar quan es va pondre el sol. Vaig tornar a casa i vaig trobar a faltar el transistor del meu pare que vaig tirar sense remordiments quan va morir.
Més tard, vaig gaudir d’una nit fantàstica a la llum d’unes espelmes, sopant un entrepà amb pa amb tomata, per descomptat, amb la meua esposa i un dels meus fills. Evocant les meues tardes de nen, vam jugar a cartes, al janremy, i mentre parlàvem de les seues coses vaig tornar a veure els seus preciosos ulls blaus que em miraven directament sense anar-se’n cap avall (no tenia el mòbil operatiu) i amb el pensament que ser fràgil, de tant en tant, no està gens malament. Em va alterar el so del telèfon indicant-me data i hora de la meua prova, els llums i sorolls del veïnat i el so del televisor, anunciant que la normalitat havia arribat i amb això la necessitat de triar a qui donar la culpa de tot el que havia succeït. Jo ho tinc clar, “la culpa va ser del txa-txa-txa”.