En memòria de Xavier Garcia

La generositat és una qualitat infreqüent, i en el món literari, tan propens a la vanitat, és raríssima. Xavier Garcia va ser un home generós de la manera més elegant, combinant la humilitat que es necessita per saber irar, amb l’orgull del solitari que no busca la fullaraca de l’elogi. La seva feina va ser discreta, sovint dedicada a ressaltar les qualitats literàries dels altres; feina de lector incansable i intel·ligent i d’editor independent i perspicaç. Tenia, a més a més, el gust pel llibre ben fet, el llibre que agrada tenir a les mans i davant dels ulls, per la bellesa de la pàgina i el tacte del bon paper.

En les notícies que han sortit lamentant la seva tràgica mort, s’ha destacat el seu paper d’estudiós destacat de l’obra de Pedrolo. Ho va ser, sens dubte, però no és aquesta, em sembla, la seva dedicació més important. Hi ha els llibres que va signar amb el seu nom, també d’una manera tan discreta que quasi semblava que no els havia escrit. Llibres de poesia, d’assaig, d’erudició que mostren la personalitat i la qualitat de Xavier Garcia tant en el seu perfil propi d’escriptor, com en el del generós interès pels altres a què acabo de referir-me.

I hi ha el seu paper com a editor de poesia. Durant molts anys, va dirigir, amb una dedicació i una paciència irables, la Col·lecció Biblioteca de la Suda, de Pagès editors, una col·lecció que, si no m’equivoco, presenta un dels catàlegs més llargs en el panorama editorial actual, amb els seus quasi 200 títols. També és un dels catàlegs més variats i més rics, que mostra la independència de criteri, la varietat de gustos i la cultura literària de Xavier Garcia. Només cal mirar la llista de títols de la col·lecció per comprovar-ho. S’hi trobaran, al costat de poetes actuals amb una trajectòria reconeguda, noms dels nostres clàssics moderns, noms nous que han arribat a ser molt coneguts, i noms d’alguns poetes importants de la modernitat internacional. Tots ells editats amb la mateixa cura i tacte, amb la dedicació d’un amant autèntic de la poesia. Vaig constatar que ho era sempre que vaig col·laborar amb ell.

Quan em va editar Jardí francès a la sèrie Transvària de la Biblioteca de la Suda, em va dir que se sentia cansat i probablement deixaria la direcció de la col·lecció. Però, per l’entusiasme que va posar en l’edició del llibre, semblava que, en comptes d’estar a punt de deixar aquella feina, la inaugurés.

Estava pendent de tots els detalls, va buscar les il·lustracions, va gestionar el permís per reproduir un dibuix de Verlaine a la coberta, la va dissenyar ell mateix, suggerint-hi els colors de la bandera sa. No oblidaré mai el plaer que va ser treballar amb ell en aquell llibre, i sempre l’hi agrairé. Hi ha una altra faceta de Xavier Garcia que potser s’haurà perdut en el tràgic incendi de casa seva: el seu amor als llibres el va convertir en un refinat bibliòfil que posseïa magnífiques i valuoses edicions poètiques. Parlava dels seus tresors bibliogràfics, com si fos una cosa fàcil i normal haver-los aconseguit, sense referir-se mai al probable esforç econòmic que havia implicat portar-los a la seva biblioteca.

A propòsit d’això, hi ha una anècdota que mostra una vegada més la seva generositat. Ens va convidar a Félix Grande i a mi a fer un recital a Tàrrega. Durant el sopar de després, la poeta Francisca Aguirre, la dona de Félix Grande, va parlar amb devoció d’Antonio Machado.

L’endemà al matí Xavier Garcia, mentre ejàvem per Tàrrega, i com si res, va posar a les mans de Francisca Aguirre Páginas escogidas de Machado, en la rara i preciosa primera edició de 1917. La poeta va fullejar una llarga estona, meravellada, el llibre, i quan el va tornar a Xavier Garcia, aquest li va dir: “no, no, es para ti, estará mejor contigo que conmigo”. I, tot i l’emoció i les protestes d’ella, no en va voler parlar més.

Finalment, destacaré una altra qualitat del poeta Xavier Garcia: recitava irablement els poemes, els dels altres, vull dir; no era d’aquells poetes que sempre estan a punt de recitar els seus. Preparava amb ió la lectura del poeta que li agradava. Tenia el sentit del temps dels versos, i els deia amb una veu profunda, clara, convincent.

Una veu que trobarem a faltar, perquè era la veu d’un home sincer, autèntic i bo. Injustament mort. Que descansi en pau.