És que jo soc hiperactiu (potser sí, entre d’altres coses)
Filòloga i directora d’una acadèmia privada
Quan començava a fer classe, et trobaves alumnes que et deien que eren fills de pares separats i sempre te’n venia algun de despistat, jo soc fill únic. Molts utilitzaven la seua situació familiar com a carta de presentació i arribaven a fer-ne patent de cors. Que arribaven tard, és que avui soc amb ma mare; que es deixaven la carpeta, és que me l’havia de portar mon pare; que suspenien quatre assignatures, és que els apunts els tenia a l’altre escriptori. Sort dels padrins i padrines que, desafiant reumes i artrosis, carreguen bosses poliesportives plenes a petar i porten berenars i altres objectes oblidats a paios de quinze anys que els pugen dos pams. He criat tres fills i he vist créixer molts alumnes. Tractar-los sistemàticament com si fossin de vidre els pot acabar trencant quan surten de les vitrines. No m’imagino mon pare dient tenim un examen, però recordo com aconseguia fer-me protagonista dels meus resultats, fossin els que fossin. Tampoc m’imagino ma mare controlant-me l’agenda –de fet, no en teníem– ni preguntant a altres mares quins deures hi havia –si no els feia, ja m’ho trobaria. Em feien de pares; ni de mestres ni de psicòlegs. No sabeu com els agraeixo no haver-me sentit millor o pitjor filla en funció de l’expedient acadèmic ni haver notat sobre les espatlles que depenia del meu rendiment escolar que ells se sentissin bons o mals pares. Quin mal que pot fer la culpa! Han at els cursos i els alumnes han anat enriquint les seues presentacions amb etiquetes molt delicades que correm el risc de banalitzar. En molt poc temps, han anat proliferant amb una certa alegria les hiperactivitats, les altes capacitats, les baixes autoestimes, les ansietats o els tedeàs. No soc cap especialista en la matèria, però sé que barrejar tots aquests conceptes en un mateix sac i arribar a esgrimir-los per justificar certes actituds o resultats acadèmics és una irresponsabilitat molt perillosa. Els trastorns de conducta o les conductes trastornades estan a l’ordre del dia; formen part d’una manera de viure que ens els serveix en safata. Ni les llars ni els centres educatius se n’escapen; compte amb no deixar-hi atrapats gaires nens i joves. Encara no tenim prou perspectiva per saber on arribaran les conseqüències de moltes de les reeducacions, adaptacions, tractaments, teràpies o medicacions que estem assumint. Les etiquetes –ho han estat sempre– són instruments limitadors que només pesen als qui les porten.