Aturar per reconnectar
En la imatge, que és anacrònica, hi ha una espècie de nostàlgia retrofuturista. El transistor és al bell mig d’una rotllana en una cantonada del carrer amb gent que vesteix roba actual i que escolta la ràdio. Si no fos que segurament tots la tenim present, perquè és de la setmana ada, ens costaria força ubicar-la en el temps. Encara ens crida l’atenció una altra imatge, aquesta hauria de ser segurament la normalitat, els parcs estan plens de criatures i famílies, són els nens que s’han quedat sense les extraescolars i tenen temps, no us ho creureu, per jugar. A casa tampoc tenen tele i els pares, que s’han quedat sense mòbil, recuperen del fons d’algun calaix els jocs de cartes i en temps junts.
No vull romantitzar l’apagada de la setmana ada perquè sé que va causar angoixa. Primer de les persones que els va la vida en una connexió elèctrica, als hospitals tenen grups electrògens, però són d’emergència, i després el desassossec de no poder-nos comunicar amb els sers estimats. El que sí que vull valorar és el fet de tenir temps. Tenir temps per deixar de produir, temps per avorrir-nos i esperonar la creativitat, temps per no fer res i mirar de practicar l’art del dolce far niente.
Ens fa tanta por no fer res que vam arribar a adoptar una paraula perquè no tenir plans el cap de setmana no ens fes sentir malament. En vam dir nesting, que ve de l’anglès nest, que vol dir niu. Tal com va ar amb la pandèmia, no hem de ser ingenus, no són situacions que ens igualin, ans al contrari, fan més evidents les desigualtats. No és el mateix quedar-se confinat o desconnectat del món en una casa amb jardí que en un pis interior. Però l’oportunitat d’aprofitar l’oportunitat que ens dona aquesta pausa insospitada sí que ha estat per a tothom.
Aquesta petita treva al ritme endimoniat de les nostres vides que ens va donar la pana elèctrica de dilluns at ens va servir per connectar amb la família i amb el barri, amb els veïns que vam conèixer durant el confinament als terrats dels edificis. Qui sap si en aquestes hores de desconnexió haurem deixat espai per crear nous vincles, d’aquests que ens arrelen, que ens treuen de l’absurditat d’una vida hiperindividualitzada en ciutats plagades de gent i ens retornen al confort de formar part d’una comunitat.
