Civilitzacions en concurrència (i 2)

Si en l’article anterior vàrem parlar de la Xina i l’Índia, a l’article d’aquesta setmana parlarem de la civilització ortodoxa (que té en Rússia el seu epicentre) i de la civilització islàmica. La Rússia de Putin no és la Unió Soviètica, tot i que pretén tenir un paper fonamental en la conformació de l’ordre mundial com a gran país que és i que fou.

L’Església ortodoxa russa ha comprès millor que altres el fenomen de la globalització, mantenint un ordre moral que xoca amb l’occidental. Es tracta d’una església que es posiciona en un espai cristià orientalitzat, cada cop més lluny d’Occident i més a prop d’Orient, i llançant un missatge que voldria que arribés a altres cultures allunyades de Rússia. És una forma de globalització mitjançant la comprensió i el diàleg tot mantenint els seus principis.

Putin ha volgut posar l’Església ortodoxa com un dels eixos de la seva política, i, per això, el 2020 va promoure un referèndum constitucional per a remodelar el Govern rus molt enllà de la fi dels seus mandats. Volia reestructurar els poders executius i els fonaments religiosos i socials del país. L’autòcrata volia abandonar el poder tot havent construït una nova nació, amb uns principis diferents del comunisme soviètic i, al seu parer, més sòlids que els occidentals.

Actualment, uns noranta milions de russos es consideren ortodoxos, i a Rússia es diu que “ser rus és ser ortodox”, tot i que sigui un Estat formalment laic. A Rússia es vol fixar un criteri d’identitat, un criteri de pertinença a la nació russa, tot basant-se en la religió ortodoxa. De fet, hi ha una estreta relació entre el Kremlin i el patriarcat de Moscou.

Es tracta de conformar una nova Rússia, estretament lligada a un renaixement espiritual, unit a la concepció d’un país fort i cohesionat internament i potent en el context internacional, un país que s’oposa a les idees liberals europees i nord-americanes. Per això, es restringeix l’accés a l’avortament i la planificació familiar, perquè es busca augmentar les taxes de natalitat, tot i que es calcula que Rússia perdrà un 25% de població fins al 2100.

La religió ortodoxa és, doncs, l’element central de la singularitat russa d’avui en dia, i això es complementa amb la idea d’una superioritat cultural respecte dels països occidentals. La religió garanteix l’existència de l’Estat, donant amb la seva obertura al món global la necessària renovació que impedirà, creuen, la desintegració del país, tal com va ar amb la Unió Soviètica.

Pel que fa a la civilització islàmica, allò que va començar sent una religió monoteista s’ha acabat convertint en una civilització de caràcter global. En els seus orígens (expansió a la península Ibèrica, a l’Iran i a Turquia, entre altres), es tractava d’una civilització consolidada, amb enormes coneixements científics en matemàtiques, medicina, arquitectura, astronomia, navegació, i altres moltes disciplines que els monjos de l’edat mitjana van traduir al llatí.

Aquesta civilització se sustenta en dues característiques essencials: una submissió a un únic Déu, Al·là, i el desig que sota aquest principi hi estigui tota la humanitat.

A l’islam aquesta forma de pensar té arrels metafísiques molt profundes, i això contribueix a la força que tenen en si mateixos la majoria de persones que la segueixen. Per això, tenen una dimensió global de la seva religió, no lligada en exclusiva a cap zona geogràfica determinada. Una forma d’expandir el fet religiós que s’entronca amb altres aspectes, com pot ser l’econòmic (economia halal i finances islàmiques), en sintonia amb l’Alcorà.

La filosofia econòmica de l’islam es basa en quatre principis: 1) la justícia social; 2) un sistema econòmic equitatiu; 3) sistemes polítics favorables als ciutadans; i 4) igualtat d’oportunitats. El lector comprovarà que, en la pràctica, alguna d’aquestes bases trontollen severament en alguns països islàmics.

L’expansió de la civilització islàmica ha estat fulgurant i avui en dia hi ha uns dos mil milions de seguidors d’aquesta religió al món: un 60% a l’Àsia, un 17% a l’Àfrica subsahariana, i un 20% a l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica. A Europa són uns quaranta-cinc milions, la majoria dels quals a Rússia, però amb un poder d’influència creixent en diversos àmbits de les societats europees. Pel que fa a l’economia, cal considerar que l’Organització per a la Cooperació islàmica, formada per cinquanta-set Estats, agrupa el 26% del PIB mundial.

Els estats islàmics, en general, són països no alineats. La Xina ha entès que Occident comença a estar fora d’òrbita i considera que la força futura al món està en les coalicions entre i amb països no alineats. I aquí els estats islàmics resulten ser una peça essencial en el nou tauler geopolític global.