De protectors a depredadors: el Mascle Aliat

És impossible apartar la mirada. Cada notícia, cada publicació de Cristina Fallarás, cada activista que segueixo, revela un sistema ple d’abusos i enganys. La realitat està plena de gàngsters que es camuflen com a aliats.L’ara exportaveu de Más Madrid i exdiputat Íñigo Errejón ha abandonat la política, al·legant problemes de salut mental. El nostre “mascle aliat” d’esquerres justifica els seus actes d’abús psicològic i sexual contra dones, al·ludint que el seu “personatge” va acabar per devorar la seva persona. Però, de quin personatge parlem? Del que assumeix el rol d’aliat feminista i enarbora banderes que acaben sent una obra de teatre?Per a ell, tot era un paper meticulosament planejat: un personatge afamat de poder, a la recerca de dones que no eren més que accessoris a la seva posada en escena. En la seva recerca, anava component guions a la seva mida, on ell sempre era el protagonista absolut, i elles, els versos perfectes per exalçar la seva figura.Vaig creure, ingènuament, que aquesta doble moral només ava en altres espais, que a l’esquerra el feminisme no s’utilitzava per obtenir rèdit polític, que com molts proclamaven, “la víctima sempre està per damunt de qualsevol interès”. Però m’adono que el poder polític i els interessos personals també poden infiltrar-se en aquests espais, els nostres espais, i que, lamentablement, no estan exempts de dinàmiques d’abús.Recordo frases com la d’Henar Álvarez: “Com poden ser feministes si això implica que perdin privilegis?”Quan aquells que haurien de protegir-nos des d’alts càrrecs públics utilitzen aquest poder per abusar i maltractar-nos, ¿què ens queda a les dones?Aquest escàndol és perillosament revelador i planteja qüestions profundes. És inquietant adonar-se que, un cop més, no podem confiar en aquells que haurien de ser els nostres defensors. El sistema torna a fallar-nos. Sorgeixen casos com el dels empresaris de Múrcia o el de Gisèle Pélicot, on tots semblaven “homes normals amb feines normals”. I ara, un alt càrrec d’esquerres s’afegeix a aquesta llista, algú que semblava el “mascle aliat” dels nostres espais d’activisme i treball. Però queda clar, un cop més: Not all men, but always a man.La diferència, en aquest cas, és la manera com el “mascle aliat” s’infiltra en els nostres cercles, guanyant la validació de l’entorn i presentant-se com a protector. Es converteix en un actor de confiança als nostres espais segurs, assumeix el control i, des de dins, abusa del seu poder.Davant d’aquesta decepció, i malgrat la por, els comptes de xarxes socials de periodistes com Cristina Fallarás ens ofereixen alè, un espai de . No són plataformes públiques ni governamentals, però ara mateix són en qui podem confiar, qui ens informa i ens obre un canal i una xarxa de protecció.Sí, Íñigo Errejón ha caigut, però en quines circumstàncies? La seva caiguda ha estat una victòria exclusivament del feminisme; dones, des del carrer, lluny de les taules amb faristol, han aconseguit carregar-se un polític molt poderós. Nosaltres diem: S’ha acabat.Que caiguin tots.