El crepuscle del català
Un dia, en una entrevista, li van preguntar a Òscar Andreu: “Què seria el primer que faries si ara fossis director de TV3?” A la qual cosa ell, prompte i sense perdre l’irònic somriure, va respondre: “Una cosa molt revolucionària: TV3 només en català”. Recordo alguns dels objectius fundacionals de la televisió catalana: normalitzar i promoure la llengua i la cultura, que havien estat prohibides o fortament restringides en l’àmbit públic durant la llarga dictadura franquista, i construir una eina per a vertebrar Catalunya i connectar-la amb la diàspora catalanoparlant. La corporació audiovisual havia d’oferir també continguts informatius des d’un punt de vista propi, amb especial atenció al territori, la cultura i l’agenda catalana i havia de servir per a consolidar l’autonomia i el sentiment nacional.
La comparació d’aquests propòsits de 1983 amb la realitat de 2025 ens fa adonar de la magnitud del fracàs. Amb l’empenta del principiant, TV3 tingué cura de centrar-se en les “coses de casa”, els seus professionals parlaven un català exquisit, i entrevistaven tothom en la nostra llengua; es va crear una delegació a la Catalunya Nord i es van instal·lar repetidors per tal que els valencians poguessin seguir les retransmissions. Ara trobem presentadors i entrevistadors que parlen “catanyol” desacomplexadament, que no coneixen l’eina principal de la seva feina ni es fan corregir per experts, ignorants i displicents quant a la seva funció de models de la llengua. La tria, l’ordre i la durada de les notícies pràcticament no difereix de la que tenen les televisions generalistes en castellà, i abans es parla d’una xafarderia política madrilenya que de l’Aplec del Caragol lleidatà. No dic res dels repetidors desactivats a València ni del tancament de la delegació a Perpinyà.
Tot plegat és pertinent recordar-ho ara que s’ha aprovat un Pacte Nacional per la Llengua que constata, un cop més, la situació d’emergència d’una llengua minoritzada i gairebé agònica. El problema del dit pacte no és només que no és nacional car no tothom l’ha signat i la meitat dels que ho han fet no hi creuen ni el pensen aplicar. El problema és que els catalans no tenim l’orgull, la dignitat i la constància que calen per implementar els seus objectius.
